Paràsits, el musical
Teatre Jove Regina, 26 de novembre de 2017
“Paràsits, el musical” es presenta al teatre jove Regina com un espectacle que busca la lluita del jovent contra les injustícies. Un cop més (a "Chorizeras" també hi trobàvem aquesta denúncia jove) en un moment com el que estem vivint és necessari teatre d'aquest tipus no només per empènyer al públic jove a lluitar en contra del mal sinó a fer-ho sempre pacíficament ("la violència ens podreix"). En aquest cas s'explica la història dels Pirates d’Edelweiss, un grup de joves a l’Alemanya del 1944 que, sota règim franquista, es nega a callar i, organitzats, combaten el nazisme amb cançons i pamflets. Ells estan decidits a acabar amb els nazis (“contra els nazis lluita eterna”) i arribaran on sigui per aconseguir-ho. On sigui? La fi justifica els mitjans o hi ha una fina línia que no es pot creuar?
La major part dels musicals consten de dos actes perquè no només la història és llarga sinó que els números musicals també s'han de tenir en compte. Aquest només té un acte i això fa que sembli una mica precipitat, és a dir, que a vegades sigui difícil connectar amb els personatges o els moments concrets perquè no tens temps d'assaborir tot el que està passant. És per això que es fa estrany que cada cançó és com un univers a part. En aquest musical la major part de les cançons no s'entenen tant com un moment de pausa i reflexió dels personatges sinó com una manera més de narrar la història. Tot i ser molt adient per solucionar la falta de temps es troba a faltar que la música en si, la melodia, expliqui la història per si mateixa.
Aquests dos temes (temps i música) segurament van de bracet amb el fet que l'obra és de petites dimensions però, com deia amb “El despertar de la primavera”, això en cap cas s'ha de confondre amb menys qualitat, ans al contrari, és una eina més per apropar-se al públic. Seguint aquesta línia, l’obra utilitza un punt de simple però adequat que es troba en l’escenografia, vestuari i llum; hi ha el que es necessita i no cal caure en decorats sobrecarregats si realment no s’utilitzaran.
Per altra banda, tot i que el tema del so no sempre els fa justícia, cal destacar les veus impressionants que té el cast, sobretot quan canten tots junts que és quan l’escenari s’il·lumina. A més a més aporten molta energia, i per connectar més amb el públic se serveixen de mirades directes, un recurs molt útil en teatres d’aquesta mida. Els actors tenen una capacitat per emocionar preciosa, expliquen una història tendre i, aprofitant alguna cançó de pell de gallina sobretot cap al final, creen un ambient molt cuidat i especial.
Com a conclusió afegir que, tot i estar dirigida a un públic jove, és una obra recomanable per escoles i tothom en general. O no volem tots lluitar per acabar amb les injustícies i fer un món millor? Al cap i a la fi tots som “culpables de pensar i estimar”.
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
