Gardenia, deu anys després
Teatre Municipal de Girona, Temporada Alta, 5 de novembre de 2021
Allò que d'entrada semblaria un espectacle sobre els termes queer i non-gender, es (de)construeix com una peça que va més enllà de l’aparença tot fent ús de l’aparença. I ens convida a reflexionar sobre la senectut, en destil·lar les històries d’aquests personatges –deu anys després– sobre una pàtina de temps que ha canviat els cossos, la mirada i les expectatives.
Sota la direcció d’Alain Platel i Frank van Laecke descansa la idea inicial de Vanessa van Durme: retratar un grup d’amics vells –com diuen al programa de mà– que transiten entre el masculí i el femení. Amics que en algun moment de les seves vides van transvestir-se i van participar d’espectacles de cabaret. La proposta de Durme va inspirar-se en el documental espanyol Yo soy así de Sonia Herman Dolz (2000) que parla del tancament del cabaret Bodega Bo-hemia a Barcelona.
D’aquest retrat inicial, els directors han tingut molt en compte les imatges que es generen amb els cossos bvells i no normatius de les persones que estan sobre l'escenari. Una constant en el treball de Platel és aquesta voluntat d’aproximar-se de forma diversa i sincera als cossos i una cuidada posada en escena que conjuga els elements teatrals dins de la dramatúrgia de l’obra. Com també vam poder veure a altres peces presentades a Temporada Alta: Nicht Schlafen (2016) o Out of Context (2017).
Des de l'inici fins al final es manté la de-construcció de les aparences fent ús d’un joc constant entre els elements del vestuari i els codis associats al gènere masculí o femení. Com per exemple la imatge que obre l’espectacle: totes les intèrprets vestides amb uns pantalons de pinça i una americana fosca, una indumentària associada als homes de classe social alta, que reforça la verticalitat que ocupen en l’espai i que dóna una sensació de hieratisme, seriositat i autoritat. Aquesta fotografia inicial, emmarcada en una plataforma de fusta inclinada en direcció a la platea, genera un efecte visual encara més potent. Perquè tenim un punt de fuga al fons i a més, introdueix a la perfecció la metàfora de tot l’espectacle: el degoteig del temps que vessa sobre la vida i la matèria (els cossos, les veus, el moviment).
En paral·lel a aquesta primera imatge estàtica, els personatges són presentats per Vanessa van Durme, qui fa referència a les proeses sexuals de cadascun d’ells. Un contrast que juga amb la identificació de l’aparença seriosa i del moviment exageradament maldestre; a favor de la rauxa, el color, els vestits i els somriures que desborden tendresa, sensualitat i picardia. Després d’aquesta primera escena, i després d’haver fet homenatge a l’Andrea de Laet, una de les intèrprets que ha mort, comencem a entendre que l’aparença vehicula un tipus d’energia concreta cap a les altres persones, però que també permet desmuntar-la.
I des d’aquesta barreja entre ficció i realitat, entre els personatges, les històries viscudes i el cabaret; es generen cossos híbrids i veus distorsionades que provoquen la caiguda del pensament binari i permeten a l’espectador no haver d’identificar constantment si aquesta persona és d’un gènere o d’un altre. I des d'aquesta llibertat d'ésser qui vols i com vols, es tracta també la frustració, la violència i el rebuig que pot ser tant íntim com social.
Són les dues intèrprets més joves, el ballarí Hendrik Lebon i l’actriu Griet Debacker, les qui fan de contrapunt a la resta de personatges. En elles, s’hi reflecteix un espai de vivències compartides, en les que no tot ha sigut fàcil i en les que la disputa entre allò masculí, femení o trans-gènere és a vegades amable i d’altres violenta.
En un món que postula la joventut com a màxima desitjable, embolicada dins d’uns cossos prims i musculats, tersos i funcionals... apareix el cabaret Gardenia i desmunta les convencions, dins d’un context ficcional per mostrar la realitat que destil·len aquests cossos ‘crus’. Persones que ens mostren la seva bvellesa amb tot el seu potencial: en un espai plural, de joc, transformació i experiència, que a la vegada també és combatiu.
Azucena Moya
Bibliografia
Rodríguez, A. (2010). ‘Construir/deconstruir el travestismo en escena: Gardenia, un espectáculo de Alain Platel y Franck Van Laecke’. Centro de investigación CECILLE Université Charles de Gaulle – Lille 3.
