Primer text de l'Anna Moreno Guirao
Totentanz. Morgen ist die Frage
Centre Cultural La Mercè, 23 de novembre de 2024
La pregunta és el demà. Aquest va ser el cartell que l'artista Rirkrit Tiravanija va penjar al club Berghain de Berlin durant la pandèmia i que avui recupera la companyia La Veronal com a títol de la seva última obra, una dansa macabra que el Temporada Alta acull al centre cultural La Mercè. La Veronal, fundada el 2005 per Marcos Morau, s'ha consolidat com una de les companyies més destacades de la dansa contemporània a nivell europeu amb un treball caracteritzat per la fusió de disciplines com la dansa, el teatre o el cinema, i un llenguatge escènic innovador i narratiu. Pel que fa al paratext introductori de Berghain cal apuntar que es descrit sovint com un «temple», no només per la seva arquitectura brutalista, sinó pel seu paper central en l'escena global de la música electrònica que atreu visitants de tot el món per experimentar la seva atmosfera única i alliberadora. Tal com diu el dramaturg i teòric Roberto Fratini, la dansa macabra és l'antecessora de qualsevol rave, ambdues comparteixen la funció d'exorcitzar la por a la mort mitjançant l'eufòria i la catarsi col·lectiva, un paral·lelisme que La Veronal ha aconseguir reflectir a través de la instal·lació, la música i la dansa. Des d'abans de seure, l'entorn es descobreix intencionadament adequat: ens trobem en una església dessacralitzada convertida en espai escènic. Els espectadors són acompanyats cap a dins per una figura tenebrosa envoltada de cables que sosté un gran micròfon i els convida a una sessió d'espiritisme, una mena de ritual llòbrec gairebé sectari. Així, el públic és conduït als seients i bancs que envolten l'espai escènic en una disposició que permet cert contacte entre intèrprets i espectadors, un contacte tant inevitable com angoixós. L'escassa il·luminació produeix una sensació de claustrofòbia i perill imminent que contrasta de manera macabra amb la suposada serenor que hauria de transmetre un espai teòricament religiós con aquell i és que, de sobte, prenem consciència que a l'espiritualitat li empaita ineludiblement la mort.
Així, els personatges mostren una ànsia compulsiva per establir un vincle amb l'exterior, intenten comunicar-se amb el públic a través del contacte directe sempre infructuós, apressat i tan fugisser que gairebé semblen moviments espasmòdics o, fins i tot patològics, productes d'alguna pulsió suspesa en l'inconscient. La circulació dels cossos recorda a les figures beckettianes de Quad que recorren totes les direccions possibles, que esgoten l'espai a base de repetició i acumulació de moviment, d'igual manera que evoquen l'espectralitat i la incertesa del Ghost Trio en la seva temptativa de comprovar si hi ha quelcom fora esperant. Quad (1981) presenta figures encaputxades que es desplacen en trajectòries geomètriques tancades, suggerint un ritual repetitiu, incessant i gairebé hipnòtic amb el que aconsegueix representar més angoixa i incomunicació que èxtasi místic. Aquestes figures poden evocar tant el vestuari de la Mort en les danses macabres medievals com la imatge icònica d’El setè segell d’Ingmar Bergman, que juga una partida d’escacs amb el cavaller. De manera similar, la seva dansa final representa l’acceptació col·lectiva del destí humà, una reflexió al voltant de la finitud que també explora la reinterpretació de La Veronal a través d'una combinació d'èxtasi i de temor. L'espectador assisteix a la dansa macabra d'uns personatges que intenten tocar-se, fins i tot acariciar-se, intenten trobar un punt d'unió entre uns cossos que només aconsegueixen connectar de manera fisiològica i interrompudament. Els moviments plens de fissures, a vegades a càmera ràpida i d'altres amb una cadència més orgànica constitueixen una dansa on la vida i la mort entren en tensió i generen una resistència física. Una dansa que recull el caràcter ritualista no només de la tradició medieval, sinó que incorpora elements sufistes a partir del vestuari i els moviments giratoris. Així i tot, aquest ritual sagrat del gir dervix que té com a objectiu arribar a l'estat màxim de relaxació i claredat mental es converteix en un altre recurs del qual aquests cossos són incapaços d'extreure cap gaudi o alleugeriment.
La pregunta que emergeix de la problemàtica que l'obra planteja no resulta innovadora, però tampoc anacrònica: quina relació hem establert amb la mort des de la contemporaneïtat? O, millor, afegir-hi: Què ha patologitzat aquesta relació?
I és aquí que entra en joc la triple aposta d'aquesta instal·lació i performance: les imatges gravades. Personatges i espectadors contemplen, tot junts, imatges reals de guerra, de desastres mediambientals, de sang i fetge, fan vivència compartida de la mort. Aconsegueix aquesta experiència, aquest últim recurs desesperat, forjar un contacte, un "nosaltres"? Res més lluny de la realitat. Ja ho va dir la Susan Sontag "no hauria de suposar-se un nosaltres quan el tema és la mirada cap al patiment dels altres". Allà, davant nostre, se'ns presenta patiment real i ara, tanmateix, som nosaltres els incapaços de connectar amb l'altre. On fuig l'objectivitat de les imatges dins d'aquestes parets sagrades? On s'ha amagat la transcendència? L'espiritualitat en contacte amb la història s'ha transformat en quelcom psicòtic, en l'escissió entre representació i realitat. I en sortir de l'obra ens assabentem que demà no és una pregunta tant evident, que les nits ballant fins a tancar la discoteca no són tan diferents als moviments patològicament fugitius d'aquesta Totentanz.
Anna Moreno Guirao
