Nina (trilogia de la imperfecció)

informació obra



Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Gal·la Sabaté, Jordi Llordella
Escenografia:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Maria Domènech
Vídeo:
Joan Rodón
So:
Raimon Molins
Vestuari:
Patrícia Mendoza
Companyia:
Zum-Zum Teatre
Autor:
Ramon Molins
Sinopsi:

Nina és la culminació de la Trilogia de la Imperfecció. Un projecte que marca, sense cap mena de dubte, un abans i un després en el recorregut d’Atrium. Com a col·lectiu i com a Sala. Aquesta vegada ens desafiem amb un Txèkhov. Aprofundim en el que el mateix autor diu en un moment de l’obra referint-se al teatre: Calen formes noves! No descobrim res, però ens descobrim tot un món de possibilitats…amb el teatre modern però clàssic i amb les formes d’avui en dia. Amb Nina afrontem una personalitat que persegueix un ideal. La promesa de Moscou. La Nina però fracassa en la utopia, en aquesta promesa d’un món meravellós però alhora segueix amb la seva vida. S’hi sobreposa i emprèn el seu propi camí amb una nova maduresa i la satisfacció de viure una nova vida cap a la pròpia felicitat. L’acceptació de la pròpia realitat com a font primera de felicitat.

Crítica: Nina (trilogia de la imperfecció)

27/05/2017

De la imperfecció a la soledat des del fons de l'ànima

per Judit Martinez Gili

Trilogia de la imperfecció: Nina Sala Atrium, 11 de maig de 2017

La Gavina de Txèchov no és una obra de fets, és una història de les emocions. En la versió Nina del mateix espectacle només hi apareixen dos personatges de l'ample repertori original. Per una banda, ella, insegura, amb l'autoestima realment baixa i poc conscient dels seus actes viu més pensant en el seu cap que en la realitat. Ell, l'altra peça de la imperfecció, és un jove ple de trastorns i destinat a viure amagat darrere dels qui l'envolten.

Comença la tragèdia entre les tres parets que són la casa, on s'hi troba molt més que les cabòries dels protagonistes. En diverses dimensions diferents es representen els seus anhels com les gavines, ombres i testimonis incorporis. Tots ells es mostren com a soledat projectada i perfectament coordinada amb uns intèrprets que, admirablement, es troben sols en escena gairebé tota l'estona. A més de tot això es combinen espais visibles amb racons amb visió parcial, com si pretenguessin amagar sense èxit tanta veritat imperceptible.

El que té d'intensa l'obra és el profund protagonisme que tenen les inquietuds i sentiments. De fet, no es clarifica una trama ordenada sinó que, més aviat, l'espectacle il·lustra la confusió que regna en els seus cors i el remordiment fixat en uns antics cabells llargs. Talment és com si l'obra fos la il·lustració de l'absència de la història passada. De tot això en resulta una proposta intensa pels actors però pels espectadors que, en aquesta ocasió, s'ha mogut per l'interès per la qualitat i no per la popularitat.

Nina, malgrat els fracassos viscuts, se sobreposa i destrueix tot el que deixa enrere per perseguir el seu somni a la capital. Aquesta no és més que una entre tantes maneres d'afrontar el passat en contraposició amb l'adveniment. Sense gairebé mots, sense gairebé fets, es culmina la trilogia dramàtica que aquesta petita sala de teatre va començar amb Nora i Júlia. Un cop acabada i païda, la vida i la superació o no de tanta soledat que es presencien durant l'espectacle arriben a recordar a una resistent Yerma desolada; en aquest cas però, incompresa només per ella mateixa.

Judit Martínez Gili @CritCultural