Lù. Maduixa Teatre

informació obra



Companyia:
La Maduixa
Sinopsi:

Les protagonistes d'aquesta peça, a cavall entre el moviment, l'audiovisual i les arts plàstiques, són dues nenes. I malgrat la seva curta edat, es veuen obligades a treballar en condicions duríssimes que molts adults del nostre món trobarien insuportables. Elles, però, aconsegueixen sobreviure dia rere dia, exhibint una resiliència poc habitual contra l'adversitat. Potser és perquè el seu món interior, l'univers imaginari on es refugien, els permet fer front al patiment i la injustícia. Treballen, però també juguen. I en els seus jocs reflecteixen els seus somnis i anhels: una llar i una família. Us ho explicaran si els doneu l'oportunitat d'alliberar la seva imaginació i, en especial, la seva creativitat. Amb un títol que en xinès significa “camí”, aquest muntatge ens introdueix en la màgia i la poesia d'aquest món plàstic a partir punts, línies i formes. I també de les pintures d'estil puntillista de la japonesa Yayoi Kusama, que són una de les fonts d'inspiració d'aquest muntatge.

Lù () és el nou espectacle de dansa familiar de la companyia Maduixa, un col·lectiu artístic nascut a Sueca (València) el 2004 de la mà de Joan Santacreu i que enguany celebra el seu quinzè aniversari amb aquesta producció. Amb freqüents incursions en escenaris d'Europa, Àsia i Amèrica del Nord, durant els seus quinze anys de trajectòria han creat tot d'espectacles que interpel·laven la canalla a còpia de coreografies i d'uns referents visuals de gran potència, sovint inspirats en grans mestres de les arts que van del pintor Joan Miró (Ras!) i el poeta visual Joan Brossa (Consonant) a l'artista contemporani Sol Lewitt (Dot, vist al Grec 2014). Aquest 2018 passat, la companyia va guanyar dos Max i quatre premis de les Arts Escèniques Valencianes per Mulïer, una exploració de la feminitat interpretada sobre xanques per cinc ballarines que vam poder veure a les festes de la Mercè del 2017.


Crítica: Lù. Maduixa Teatre

14/12/2020

De la mà cap al camí de la fantasia

per Azucena Moya

Lú, cia Maduixa
Teatre d'Olot, 29 de novembre de 2020

Portava molt de temps esperant veure ‘Lú’, la nova creació amb la que la cia valenciana Maduixa celebra els seus 15 anys de trajectòria. Estrenada al 2019, la peça de dansa i poesia visual, ha rebut diversos premis com a millor espectacle familiar. La persecució que he fet darrere d’aquesta peça no té només a veure amb la covid-19, sinó que també és degut a diferents moments en els quals no vaig tenir la sort de poder assistir al teatre quan ‘Lú’ es programava. El passat diumenge 29 de novembre vaig veure l’espectacle en el marc del festival ‘El més petit de tots’ al Teatre d’Olot.

Així doncs us podeu imaginar l’onada d’alegria i rauxa que em va envair per partida doble: u, tornar al teatre! I dos, veure dansa! Passada la primera part emocional de retrobament amb la litúrgia teatral, vam seure als nostres llocs ben col·locades i amb les distàncies corresponents. Les dues intèrprets, Melissa Usina i Laia Sorribes, ja eren a l’espai escènic, convocant els dos personatges que interpreten: dues nenes que treballen a la Xina rural i que troben en els seus deures quotidians, un camí per evadir-se en la fantasia i el joc.

La posada en escena dels objectes, la complicitat entre les intèrprets, les llums i els efectes audiovisuals, configuren una proposta íntima sobre l’esperança i la creativitat dels infants en un context social desfavorable. Va ser inevitable traçar vincles amb la situació de confinament i de control que estan experimentant els infants, especialment. Un escenari quadrat i delimitat per una superfície blanca a on es projecten les imatges amb les que interactuen les ballarines pot esdevenir un espai en el qual hem de quedar-nos i acceptar la superfície delimitada a on poder jugar. Ja sigui durant els caps de setmana, o durant els períodes de quarantena que cada família passa en algun moment.

Aquest va ser el punt de partida de Lú. Un tapís en blanc ple de llavors, cautelosament ordenades, que dibuixen el mapa del seu treball i dels seus deures. L’element audiovisual ens convida a imaginar mons que ens porten molt més enllà de la quotidianitat, aventures amb les que tothom es pot relacionar i que estan molt ben jugades pel que fa al lligam entre la música, la dansa, els objectes i la projecció de les imatges.

El viatge visual que ‘Lú’ ens regala no deixa l’espectador en cap moment fora de joc, sempre hi ha un vincle, una picada d’ullet cap al públic. Ens porten de la mà pels racons d’aquest espai de fantasia que descobreixen entre les dues. I fan partícip a l’espectador oferint moments de complicitat, des de l’expressivitat del moviment, i també la il·lusió i les rialles que les dues intèrprets transmeten, com a motor d’aquest descobriment de l’espai virtual que tenen als seus peus.

Azucena Moya
@azetayu