La set i la revolució

informació obra



Intèrprets:
Pep Ramis, Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases
Direcció:
Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases, María Muñoz, Leo Castro
Autor:
Andrés Corchero, Piero Steiner, Enric Ases
Escenografia:
Pep Ramis, Pep Aymerich
Vestuari:
Laia Muñoz
Il·luminació:
August Viladomat
Músics:
Fanny Thollot
So:
Fanny Thollot
Producció:
Elclimamola
Sinopsi:

L’associació artística de Piero Steiner, Andrés Corchero, Pep Ramis i Enric Ases, EL CLUB, és la de quatre artistes amb línies creatives molt singulars, però amb un mateix objectiu: posar en comú les seves personals maneres de fer, la seva mirada sobre el teatre i el moviment. S’han reunit en un d’aquests caus on els homes es troben per exercir un cert tipus de masculinitat. Clubs socials, centres recreatius; reductes on gaudir del joc de la pertinença i la tribu, on parlar «de les seves coses». Llocs on tenir encara esperances, on trobar complicitats. La set i la revolució posa el focus sobre actituds, gestos i diàlegs aparentment insignificants, que s’utilitzen com a metàfora d’emocions vinculades a les profunditats i contradiccions de l’ànima humana.

Crítica: La set i la revolució

12/11/2018

Debat ballat a quatre veus sobre una taula amb pell i planta

per Azucena Moya

La set i la revolució  Teatre de Salt, 28 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3396" align="aligncenter" width="397"] Font: Temporada Alta[/caption]

Escriure sobre La set i la revolució és com intentar descriure un combat. Has presenciat l’inici, has reconegut els integrants, has observat com s’ha desenvolupat l’acció, fins arribar a una mena de dissolució del problema que encara sembla no acabar. I llavors intentes reconstruir els fets però se’t fa impossible argumentar un discurs i donar-li una estructura, perquè fer-ho seria trencar l’essència mateixa d’allò que ha succeït.

Un combat, una festa o una obra de teatre i dansa? Més aviat ho és tot i res a la vegada. Una trobada entre quatre homes vestits de gala, asseguts al voltant d’una taula per discutir sobre allò del què no s’han pogut desprendre a hores d’ara. En un moment vital proper a la reflexió, els quatre intèrprets i creadors Pep Ramis, Piero Steiner, Andrés Corchero i Enric Ases, exploren a través del cos i la paraula un món en el que han crescut, han lluitat, han esdevingut companys, pares, artistes... un món que desapareixerà quan ells també ho facin algun dia. I què passarà llavors? Quin és el sentit de tot això?

La comèdia i l’absurditat d’allò tràgic, la tragèdia i la tristesa d’això que és còmic. La verticalitat i l'horitzontalitat que regnen les nostres vides. Dues direccions. El cos i la ment, dos jos. El jo intel·lectual i el jo físic. Dues realitats, la individual i pròpia i la social i compartida. Els objectes que apareixen a escena dibuixen un paisatge auster però contundent, que subratlla aquesta realitat mòbil i canviant, que oscil·la sempre entre la verticalitat i l'horitzontalitat. La taula llarga i horitzontal que proporciona una superfície a on els cossos s’agrupen i a partir de la qual també es dispersen. En un moment donat la taula s’inclinarà per transformar-se en un mur que cal tirar a terra i ballar-hi a sobre. Gairebé com un ritual de pas de la infantesa a l’adultesa, els quatre intèrprets juguen i es pregunten i es transformen davant l’espectador.

El cap sol anar primer, s’introdueixen els textos de manera fragmentada o repetitiva, i el cos va després, quan arriba el moviment també exagerat, tallat, deformat. Assegut, de peu, frontal, de perfil o tombat, el físic parla des de l’absurd, com a contrapunt a allò que el discurs diu, a les paraules i reflexions que poden ser més profundes, s’hi suma una capa d’humor i lleugeresa. Patètic! Fas fàstic, se sent escridassar a Pep Ramis, el qual continua gesticulant i ballant al seu aire. Hi ha dues realitats presents des de la veu i des del cos. Ramis segueix el seu moviment que abraça i acompanya a l’agressor verbal. Es fa present la pressió del grup que ens condiciona, que ens cohibeix, que ens jutja i que a la vegada ens aguanta, ens agredeix mentre ens ajuda, ens fa ser i ens destrueix. Quina és la justícia? Després de la revolució personal i col·lectiva?

El missatge té un cert punt de desesperança: quant estàs disposat a donar i quant a abandonar? Sempre abandonem però no la lluita, abandonem allò que donem i allò que no podem donar. Persisteix la set d’ésser sempre actiu, de conèixer, de resoldre, de lluitar, l’esperança que ens acompanya en tot moment i que no perdem mai. Perquè abandonar-la seria deixar de caminar, deixar arrossegar-se per la pena, la frustració de no acceptar allò que som, frugals i condicionats per les mesures de les escales que nosaltres mateixos hem construït. Però la revolució ens fa moure, la revolució continua latent i ens empeny endavant com un cop sec. Continuem sempre assedegats, sempre buscant i de cop arribem al centre, al centre de la baralla, de la festa, de l’obra a on no hi ha res, hi ha un buit. I l’espectador es pregunta s’acabarà així? Hem recorregut aquest camí per arribar fins aquest punt a on estem ara, mig inclinats al terra amb el cap col·locat sobre les clavícules, cantant una cançó que ens porta de nou a aixecar-nos. Al centre del buit tot torna a començar. Com diu Roberto Juarroz, “al centre del buit hi ha una altra festa”. Una anada i una tornada, la verticalitat i l'horitzontalitat es troben en punts concrets, sempre canviants, sempre diferents com al vídeo projectat. Estirats al terra i aixecats i tornar-se a estirar, fer i des-fer i re-fer per poder conciliar el que som, la tecnologia i la societat, la construcció política i individual d’un mateix, la vida personal, des del cos des de la sang i l’amistat, des de la nostra pròpia experiència.

Azucena Moya