Al final, les visions
Sala Beckett, 8 de novembre de 2023
És molt i molt complicat fer un thriller al teatre. Els recursos que ofereix qualsevol espai escènic són limitats. En un curtmetratge, una pel·lícula, un anunci (llenguatge audiovisual, al cap i a la fi) es pot jugar amb els plans per ensenyar només allò que trobes imprescindible pel desenvolupament de la trama. D’aquesta manera fas avançar la història a través de descobrir de forma esglaonada les peces del trencaclosques. Un trencaclosques que des del primer moment saps que hauràs de completar, però no saps quin serà el dibuix resultant. Fer-ho en teatre és una altra història. L’espectador és estàtic. Veu l’escenari des de la seva butaca en tot moment. El que veu és el que hi ha. I això ho juga perfectament ‘Al final, les visions’, a la Sala Beckett. Escrit i dirigit per Llàtzer Garcia.
I és que aquesta peça ens sembra una llavor de dubte a la primera escena. Saps que un personatge té ganes de veure l’Àlex (Joan Carreras) perquè “des de l’accident que no en sap res”. Clar, això ja planteja moltes preguntes. Aquest tal Àlex coneix els seus nous veïns (Joan Marmaneu i Elena Tarrats), que després d’una rebuda excel·lent comencen a sospitar del comportament estrany de l’Àlex. Amb el retorn d’un amic de joventut, en Marcus (Xavi Sáez), acaben descobrint que... va, aneu-hi! No us ho vull donar tot mastegat.
El text és una genialitat. El ritme està perfectament trobat. En alguns moments t’ofega, en d’altres et deixa respirar i pensar. Pensar en què està passant i en perquè està passant. Els personatges esmenten detalls que a poc a poc s’entrellacen. No és gens fàcil trobar l’equilibri entre tractar el públic d’idiota amb un final inversemblant i donar massa informació, cosa que faria perdre interès en la peça. És caminar sobre gel i Llàtzer Garcia porta patins.
Tot això acompanyat d’una escenografia (Sebastià Brossa) que, igual que el text, es va obrint com unes matrioshkes, de tal manera que l’obra avança al mateix temps que es desplega l’espai escènic. Elements imprescindibles per crear els espais necessaris i que permeten un canvi orgànic i delicat. Malgrat que és el mateix repartiment el que fa aquests canvis (i ho fan a vista dels focus) en cap moment aquest fet et desconcentra. També és molt important la il·luminació, de Ganecha Gil, que retalla els espais per -mai millor dit- posar el focus sobre els elements interessants.
Les actuacions són fantàstiques, de veritat, però destacaria a Joan Carreras. Brillant. Un personatge a l’hora transparent i opac, molt ben construït i que el vas entenent a mesura que avança l’obra. Que comparteixis el que pensa ja és una altra cosa, però trobo que com a mínim arribes a entendre el perquè de comportaments, si més no, estranys.
Hi ha salts enrere on Sáez i Carreras representen el seu jo d’aquella època, però Tarrats i Marmaneu interpreten altres personatges. En moments de la peça hi ha salts constants cap endavant i cap enrere, fet que complica saber en quin moment temporal ens trobem. Novament, Llàtzer Garcia ens torna a enganyar, ja que aquest rebombori pren sentit al final de l’espectacle.
Paradoxalment, l’obra utilitza el present per parlar sobre les cicatrius que deixa el passat. A partir d’un cas extrem ens fa pensar en com d’important és el passat per construir el nostre present; i sí el que ens passa en el dia a dia és passatger dins nostre o deixa una marca permanent que ens determina la nostra vida a partir d’aquell moment. Imagino que no és ni blanc ni negre i que cada persona és diferent. L’obra, però, també té el rerefons de si hauria de ser així. Passar pàgina implica oblidar? Tancar un capítol de la nostra vida és fer un lleig a tots aquells que van formar-ne part? No ho sé. Trobo que el més interessant d’obres com aquestes és precisament això; poder-ne debatre després i plantejar-nos com som i com parla de nosaltres aquesta obra.
Aquesta és la peça resultant de la residència de Garcia a la Beckett. Ja es va estrenar l’any passat i ara la recuperen. Per poc que pugueu, no us la perdeu. Us agradarà, sigui quin sigui el teatre que us agrada.
Bernat Pareja
@desdelgalliner
