Fins i tot la foscor - 25è Circ d'Hivern de l'Ateneu Nou Barris
Teatre El Jardí, Figueres, 13 de març de 2021
“I was holding my breath when the tightrope walker slipped into the moon glow
saying all my children, follow me, maybe it's time to go”
Així comença la cançó de The Barr Brothers ‘Even the Darkness has arms’. Aquest títol se’m repetia quan pensava en el títol de l’espectacle ‘Fins i tot la foscor’ del 25è Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular Nou Barris. L’espectacle es defineix com un viatge a través de diferents èpoques i referents, des dels inicis de la humanitat fins al segle XX. Sis artistes sobre l’escenari amb disciplines diferents, trapezi, dansa, contorsió, corda volant, teatre i música en directe, sota la direcció de Philine Dahlmann i Eva Ordoñez.
L’espai aeri de l’espectacle l’ocupen les intèrprets amb diferents qualitats: cossos que a vegades s’abandonen a la caiguda i d’altres se sostenen rígids, en postures i torsions un punt sinistres. Així és l’estètica transgressora de l’espectacle. Multitud d’objectes que tenen vida pròpia i que atrapen l’atenció per l’estat decrèpit en el que es troben o per la seva interacció amb els i les intèrprets. Objectes, vestuari, música, text, escenografia... un collage que transmet aquesta atmosfera post-apocalíptica. Tot un desplegament de material i recursos visuals i sonors que distorsionen el context real d’allò que està passant. No existeix una linealitat, no intenteu pensar o comprendre, sinó deixar que el sense-sentit de les construccions i els protocols socials es consumeixin per la seva pròpia absurditat. D’aquí la primera imatge que genera la cançó: els i les intèrprets com a funambulistes que, com el flautista de Hamelin, ens porten cap a un final que encara no està escrit.
La foscor impregna cada racó, una foscor metafòrica, com si haguéssim obert la caixa de Pandora. S’invoca la figura de Déu i es fa menció als pecats capitals, per sort, tractats des de l’absurd, sense cap moralina. Apareixen també figures distorsionades, la il·luminació acompanya la sensació d’un univers fantasmagòric que es nodreix de les aparicions dels diferents personatges que van canviant utilitzant el llenguatge del circ i la dansa com un mitjà per produir sensacions que van més enllà d’allò quotidià. Fins i tot en la foscor, sorgeixen els braços, les mans, les veus, els balls. Tot allò que ens parla de la condició més fosca de l’ésser humà en clau d’humor absurd i de crítica social.
Azucena Moya
