La malaltia
Teatre Lliure, març de 2021
Els humans, per definició, tenim una especial obsessió per classificar-ho tot. Crear grups, atribuir-los unes característiques específiques i col·locar-hi tot allò que ens envolta i que hi pertany. La veritat és que fer-ho ens va bé, i ens provoca plaer i una estranya sensació de satisfacció. Si bé doncs, classificar és una de les nostres millors qualitats i una gran característica distintiva com a espècie, per què ens costa tant classificar el suïcidi com una malaltia?
La malaltia comença amb els seus protagonistes disparant-nos dades sobre la realitat del suïcidi al nostre país i al món. El nombre de casos, la quantitat de temptatives, l’impacte dins i fora del sistema sanitari... en un context com l’actual, amb la pandèmia arrasant amb la salut mental de totes nosaltres, sembla una bona manera de posar sobre la taula (per fi), un tema tant cruent com ignorat per la major part de la societat. Els mitjans de comunicació no en parlen, i si no hem tingut cap cas proper, la majoria som totalment aliens a la seva rellevància.
L’obra, que dirigeix Juan Carlos Martel, parteix de la peça del dramaturg Ferdinand Brücker, estrenada el 1926 sota el nom El mal de la joventut. Brücker ens presentava un grup d’estudiants de medicina que, empesos pel desencís que els aportava el context del moment, no veien futur més enllà de la mort. La malaltia, amb dramatúrgia d’Íngrid Guardiola, treballa els mateixos temes que aquella primera peça abordava (el suïcidi, la mort, l’amor) i ho fa ajustant els patiments i pensaments dels protagonistes a un context històric atemporal, que perfectament podria encaixar amb el que els joves vivim actualment arran de la degeneració que ha anat patint la nostra societat. Elena Martín interpreta la Désirée, l'estudiant de medicina que protagonitza la història. La Désirée està totalment desencantada amb la vida que li ha tocat viure, obsessionada especialment per la violència i les injustícies que sent que li han tocat viure pel fet de ser jove. En el transcurs de la història, els cinc intèrprets que l’acompanyen (Emma Arquillué, Guillem Balart, Francesc Marginet, Martina Roura i Mariantònia Salas) l’ajuden a escenificar i gravar unes càpsules audiovisuals que evocaran els diferents moments, opinions i sentiments que la Désirée viu.
En un escenari ocupat només per una espècie de contenidor de vaixell i una taula d’estudi, anem presenciant la història del declivi emocional de la Désirée, veient la seva interacció amb el seu entorn i com acaba arribant a un punt de tal desesperació, que el retorn és impossible.
El que passa amb La Malaltia, però, és que hi ha un problema de manca de fermesa en la classificació. Tot i que en una primera instància sembla que, d’una vegada per totes, es vol deixar molt clar que el suïcidi és una malaltia i que això té moltes implicacions, la gran quantitat d’inputs i temes que es tracten durant l’espectacle fan que el missatge, a ulls d’alguns de nosaltres, quedi diluït. Si bé hi ha escenes dures que en molts altres contextos es considerarien tabú pel simple fet de tractar sobre el tema que tracten (no és infreqüent sentir a dir que no es parla del suïcidi perquè fer-ho incita al cometre’l) es parla de tantes altres coses que al final és inevitable perdre's. La cruesa de les accions, la qualitat dels intèrprets i el desordre natural que té l'obra, la fan dinàmica i escènicament molt agradable. Però contràriament al que suggereix l'inici de l'obra, acaba quedant una imatge de l'impacte del suïcidi lleugerament descafeïnada.
Maria Pujol
@Mariapuco_
