Mafia
Sala Atrium, 29 de desembre 2017
Després de l’entrega dels premis Butaca 2017, el col·lectiu Dona’m Escena van presentar la primera edició dels seus premis particulars. En ells, donaven un premi a aquesta producció per ser un espectacle “descaradament feminista sense parlar de feminisme” i tot i que intento anar al teatre sense expectatives i poques referències, per a poder extreure’n les meves pròpies conclusions sense condicionants externs, això era el que esperava d’aquest espectacle.
The Mamzelles (Bàrbara Mestanza, Paula Ribó i Paula Malia) adopten una quarta germana, Júlia Molins, per a retratar les últimes dones d’una família de la màfia italiana. Amb un pròleg interpretat en italià (amb sobretítols en castellà), més un repte per a les actrius que un recurs indispensable per a la comprensió de la situació de l’escena, l’obra triga uns trenta minuts en entrar en matèria. En aquesta primera part les actrius construeixen els vincles i estableixen els rols que tenen cadascuna en la seva particular família amb una interpretació natural i fresca.
A poc a poc, a part de fer un retrat familiar en que tothom hi pot fer algun paral·lelisme personal, les escenes van presentant temes amb més pes i profunditat. Com ens definim a nosaltres mateixes, per exemple, a partir del que esperen de nosaltres. Quins rols considerats femenins ens atorguen i nosaltres acceptem, o ens veiem forçades a acceptar, sense poder o saber qüestionar-los. Com gestionem la competitivitat entre nosaltres, que inconscientment ens trobem pressionades per ser més boniques, més intel·ligents, més estimades que la del costat. I fins i tot també veiem com de fina és la línia que separa l'amor i l'odi cap als nostres progenitors, o com simplement, són dues cares d'una mateixa moneda.
El característic sentit de l’humor irònic i descarat del trio d’actrius cantautores, perfectament integrat per Molins, crea moments intel·ligentment còmics, ridiculitzant la innocència infantil que s’atribueix a les dones en un sistema patriarcal. Finalment, quatre dones s’uneixen, s’empoderen i s’enfronten al perill que a nivell argumental les amenaça i acaben l’obra amb un inesperat trencament de la quarta paret i la crida a la participació del públic. El brindis final, convida a reflexionar sobre els micromasclismes que hem anat veient que, a risc d’haver passat desapercebuts com fan malhauradament en el nostre dia a dia, necessiten ser subratllats en el moment en que s'està apel·lant directament al públic. Efectivament Mafia és una obra feminista sense parlar de feminisme, amb un parell de premis merescuts (el de Dona’m Escena i el de DespertaLab, concurs de creació iniciativa de la pròpia sala Àtrium).
Amb aquesta obra tanco un any marcat per la lliuta contra l'heteropatriarcat, que de manera inconscient encara per a molta gent, guia la nostra societat, i ens té sotmeses a desenvolupar rols determinats, fixats a priori, i que a més a més, no se'ns dóna permís per rebatre. Amb iniciatives artístiques com aquesta, que creixen en nombre, en qualitat i també, en visibilitat, sumades a iniciatives d'altres àmbits professionals, em sento amb l'esperança d'un 2018 on cada cop serem més lliures per decidir qui som i què volem arribar a ser.
Sílvia Mercè i Sonet
@pinyasonet
