Aïllat enmig de la natura hi ha el poble escenari de La mort i la primavera. Els seus habitants es regeixen per velles lleis i viuen sota les amenaces d’uns éssers anomenats caramens i les envestides del riu. Els homes turmenten les dones, les dones turmenten els fills. Quan arriba la primavera, però, el desig dels joves es fa més gran que la por. Joan Ollé porta a l’escenari la novel·la més tràgica de Mercè Rodoreda, escrita durant el seu exili a Suïssa, tot i que no la va acabar mai del tot. De fet, la va escriure al mateix temps que La plaça del Diamant, que Ollé ha adaptat i dirigit en diverses ocasions.
La mort i la primaveraTeatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, 1 de novembre de 2019
Fotografia del web del Teatre Nacional de Catalunya
La mort i la primavera és, sens dubte, una de les obres menys conegudes de Mercè Rodoreda; una novel·la inacabada que es va publicar després de la mort de l’autora. Ella, però, convençuda de la força del text, el va esprémer durant dues dècades per donar forma a l’univers poètic i simbòlic que presenta. La proposta escènica dirigida per Joan Ollé, co-producció del Teatre Nacional de Catalunya i el Festival Temporada Alta, ha estat capaç de veure la qualitat d’una obra que potser la història de la literatura no ha sabut acabar de reconèixer. Les paraules de l’autora es mantenen gairebé intactes, emmarcades en una escenografia que cau, freda i brutal, sobre l’escenari.
La direcció d’Oller és impecable. Fa servir els recursos propis del cinema expressionista alemany per tal de construir de manera visual el món d’ombres i de foscor creat per Rodoreda. L’obra es desenvolupa en un poble indefinit marcat pel dogma, on les persones conviuen amb la por brutal que els hi han posat al cos i que les domina. Ni tant sols en el moment de la mort poden ser lliures; i fins i tot aquells que intenten escapar-se de l’ombra d’una autoritat que els omple de ciment, acabaran essent absorbits pels xiuxiueigs del poble, la tortura i el dolor. Una metàfora del feixisme construïda a través d’un simbolisme que funciona perquè connecta directament amb les emocions i amb la part més instintiva de la consciència. La imatge de Rodoreda, encarnada per Rosa Renom, es passeja per l’escenari fent el paper de narradora en un recurs escènic prou bo que fa honor simultàniament a l’autora i al format original del text. Tots els actors i les actrius que donen vida als personatges són capaços de transmetre al públic un text que no és gens fàcil en una dramatúrgia construïda a base de monòlegs densos on el diàleg és gairebé inexistent. Els efectes especials que dominen la posada en escena transformen l’escenari en una espècie de somni, o de malson. L’aigua és una imatge recorrent durant tota la representació, creada a través d’una barreja de fum i de projeccions que aconsegueix un resultat més que satisfactori. Arnau Pons, al postfaci de l’edició de la novel·la publicada pel Club Editor (2017) que el llibret de mà recupera, compara els personatges i el món creat per Rodoreda amb l’Esperant a Godot de Samuel Beckett (que, per cert, es podrà veure a partir del dia 27 d'aquest mes a la Sala Beckett). Una comparació molt encertada, i que Oller sembla compartir i destacar amb l’arbre que situa dins l’escena i amb l’estètica devastadora que crea per a la representació. El que és cert és que les dues obres van veure la guerra de prop, i potser és per a això que acaben construint universos semblants. Rodoreda decideix parlar-ne directament, de la guerra, i ensenya les conseqüències que els règims totalitaris tenen en la vida de les persones, sobretot de la gent més feble i marginal.
La mort i la primavera de Joan Oller és una proposta arriscada per un text arriscat que acaba sent una experiència trasbalsadora pel públic. Cal estar atent al text, però si s’aconsegueix, les paraules de Rodoreda acaben ressonant per la sala com una espècie de cant de mort que denuncia la falta de vida i de llum característica dels règims totalitaris. Un text i una imatge escènica que et posen en alerta i que et fan mirar al teu voltant, cap a l’actualitat política i social, perquè per més abstracte que pugui semblar l’obra, està envoltada per un ressò d’actualitat que, en el fons, és el que posa els pels de punta.
La mort i la primavera mostra les conseqüències del feixisme a través de recursos textuals i sensorials per tal de posar el públic en un estat d’alerta. Perquè, com va dir la Sarah Kane, de vegades és necessari baixar a l’infern a través de la imaginació per tal de no haver de baixar-hi a la vida real, i és potser quan experimentem alguna cosa a través de l’art que podem trobar les eines per canviar el futur, perquè és l’experiència, i no l’especulació, el que realment deixa una marca (1). Així doncs, és millor experimentar tot el patiment que transmet aquesta obra dins la sala petita del Teatre Nacional que no pas al carrer, a la vida, per poder entendre com és la vida en un règim totalitari i lluitar perquè les ombres de les quals parla Rodoreda no tornin a repetir-se.
(1) Cita extreta de la pàgina 84 del llibre About Kane: The Playwirght & The Work editat per Graham Saunders a l'editorial Faber and Faber (2009)
