Els ossos de l'irlandès
Teatre Akadèmia, 16 de novembre de 2023
Posa’t en situació. Fas una cosa molt dolenta. Molt. Si es descobreix, el més segur és la pena de presó. Hi ha un però: ha estat per accident. Tens l'opció d’amagar-ho. Què fas? Ho expliques o no? Doncs en Llorenç, en Xevi i l’Héctor decideixen amagar-ho. Això és el que sabem a l’inici d’Els ossos de l’irlandès, la peça escrita per Víctor Borràs Gasch i dirigida per Xavi Ricart que s’està representant al Teatre Akadèmia.
I ho amaguen durant molt temps, fins que hi ha una circumstància que fa que aquell incident torni a ser prioritari a les seves vides. Dins l'obrador de cervesa artesana d’en Xevi és on discutiran què fer. Com resoldre aquest ressorgit problema. A través d’aquesta conversa anem coneixent els personatges. Molt diferents entre ells però obligats a ajudar-se. Antics problemes de joventut surten a la llum. Vestigis del que un dia va ser una amistat inunden cadascuna de les rèpliques. Perquè ja no s’estimen tant com abans, però encara s’estimen. Perquè han canviat, però no han canviat tant. Un text molt ben filat que d’un cas concret en treu un relat molt humà sobre ajudar-se (o encobrir-se) que et fa empatitzar amb la seva situació i en què faria cadascú en una situació com aquesta.
El text és molt bo, però hi ha dos punts claus per entendre l’èxit de la proposta: el ritme i les actuacions. Per una banda, la direcció ha sabut com accelerar i frenar l’obra per aconseguir la tensió exacta que demana el text. Per altra banda, sense cap dubte s’han de destacar les grans actuacions d’Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas; compenetrats com un rellotge per fer avançar l’obra.
Així doncs, si el triangle text, direcció, actuació és bo... què més podem demanar a una obra? El muntatge és solvent com un tamboret de tres potes. No és una d’aquelles obres per estar-hi pensant hores, de comentar-la i de sortir-ne amb una lliçó per tota la vida. Però, i què? És oci. Passar-ho bé veient teatre. Pel caràcter de la peça em va recordar una mica a Ovelles, obra de la Sala Flyhard de Yago Alonso i Carmen Marfà que va fer temporada al Borràs. Aquest trident, però, també està reforçat pels aspectes tècnics del muntatge. La il·luminació (Pep Barcons) t’atrapa des del primer moment, combinada amb un espai sonor (Joan Camprodon) molt treballat i envoltant.
Així com l’obra comença amb el ressorgiment d’un problema que pensaven enterrat, la segona part del muntatge és un temps després. Més enllà dels girs argumentals -àcids i enginyosos, i dels que no vull comentar res més- la transició entre els dos moments temporals és orgànica, ajudant-se de l’escenografia, obra d’Anna Tantull. Aquesta ens situa perfectament dins l’escena, i amb un parell de canvis sembla que hagin passat mesos dins el local. De fet, utilitza una de les bromes recurrents de l’obra per fer nota aquest canvi... genial! I és que aquestes bromes recurrents des de l’inici, totes acaben tenint una raó de ser, un altre motiu pel qual considero que el text és d’una precisió magnífica.
Els ossos de l’irlandès és un muntatge sense escletxes, un gran regal avançat a les festes de Nadal. Un petit caremelet com molts dels espectacles que programa el Teatre Akadèmia.
Bernat Pareja
@desdelgalliner
