Desert. Atresbandes

Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
ATRESBANDES
Direcció:
ATRESBANDES
Sinopsi:

La companyia resident d’aquesta temporada és la formació Atresbandes (La guerra dels mons), nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo. El seu projecte tractarà de l'inconscient.

Hi havia molta gent. Una massa de persones que es movien d'un lloc a l'altre. I hi havia molta necessitat de ser escoltat. La gent pagava per ser escoltada. Ser escoltada per una altra persona que es dedicava exclusivament a això, a escoltar. O també ser escoltada per una espècie de ser superior, una idea de Déu. I per ser escoltat per aquest Déu t'havies d'aïllar i d'aquí sorgí el desert. Com un lloc sense soroll, l'únic lloc on trobar el silenci. El silenci que facilita aquesta escolta. Un lloc sense distraccions, però amb altres reptes. Amb tempestes de sorra, amb miratges i amb autèntics oasis, llocs privilegiats que, enmig del buit, ens permetien prendre aquesta mena de melmelada de records, pors i fantasies que portem dins. Ens dedicàvem a buscar aquest lloc, com uns espeleòlegs que indaguen a l'interior de la humanitat.

La paraula desert amaga tot un imaginari al darrere. És un mot fonamental de molts textos religiosos i filosòfics. Per a Hannah Arendt, és una metàfora per entendre el lloc de l'ésser humà al món ('el món és sempre un desert'). A la Bíblia, representa el lloc on es posa a prova la fe en Déu, i l'islam és una religió nascuda de les travessies del desert a la recerca de la presència divina. És, en definitiva, una paraula molt carregada de significats: és quasi bé un símbol. Però un símbol que conté una gran paradoxa: ens n'allunyem perquè representa un espai buit de vida i, al mateix temps, busquem la seva buidor per arribar a distingir els senyals que la vida no ens deixa veure.

Aquesta barreja de psicologia, filosofia i misticisme és el punt de partida d'aquesta peça que presenta a quatre personatges que es dediquen a escoltar el món.

A l’entorn de formació de l’Institut del Teatre de Barcelona, els membres de la companyia van decidir començar un projecte comú. Des del 2011, el grup es caracteritza per fer un teatre laboratori en què és fonamental el procés de creació. Posant en qüestió tot el que els envolta, són autors de La guerra dels mons (2021), It don’t worry me (2020, amb Bertrand Lesca i Nasi Voutsas), Ultima Thule (2019, amb Hotel - Col·lectiu Escènic), Coda (2019), All in (2017), Locus Amoenus (2014) i Solfatara (2012).

La residència d’Atresbandes compta amb la mentoria del director d’escena suec Markus Öhrn. Aquest suport s’emmarca dins el programa de mentories internacional de l’Institut Ramon Llull.

Els Ajuts a la creació Carlota Soldevila són possibles gràcies a la col·laboració entre el Teatre i la Fundació Banc Sabadell.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Desert. Atresbandes

14/06/2023

Desèrtica buidor

per Maria Pujol

Desert
Teatre Lliure de Gràcia, 26 de maig de 2023

El públic entra a l’espectacle buscant encuriosit un Desert dins el que resulta ser un cub aparentment insonoritzat i hermètic. La sensació és la d’estar davant del buit, però d’un no res estranyament claustrofòbic. A partir d’aquí entren quatre actors a escena, cadascú d’ells carregant una part del material que necessitaran per explorar el Desert. 

Comença un viatge curiós de la mà d’Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia) companyia resident al Lliure aquesta temporada, que ens convidarà a reflexionar sobre el concepte del Desert i tot el que l’envolta. Una buidor atractiva, un silenci que ve de gust escoltar, un viatge interior de moltes capes... 

Dins aquest potentíssim cub de Fryderyk Swierczynski els intèrprets ens expliquen, sense paraules, les sensacions de l’expedició a aquest Desert que tant els encurioseix. Comencen amb un micròfon que ens oferirà, durant una primera part lleugerament llarga, tots els tipus de sons que puguem imaginar que pugui emetre el món que ens envolta. Per mantenir l’atenció del públic utilitzen, de manera molt enginyosa, el recorregut infinit del cable de micròfon que indirectament serveix també com a fil conductor de l’espectacle. Després d’aquesta primera conclusió de la investigació desèrtica, els intèrprets passen a narrar-nos les seves històries personals mitjançant els seus cossos, dansant cap a una altra esfera de l’espectacle més individual i íntima.

Si bé és cert que el llenguatge que ha escollit Atresbandes per explicar-nos l’espectacle a estones pot fer-se una mica feixuc de seguir, la peça tira endavant amb força per la bellesa dels moviments dels quatre intèrprets i perquè l’estètica del Desert és molt i molt atractiva. Fusió perfecte entre espai escènic de Swierczynski, il·luminació d’Ana Rovira i espai sonor de Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. 

I són la bellesa i la inquietud artística que desperten en l’espectador els motors que t’estiren a entrar a l’espectacle en un primer moment i que fan que t’hi vulguis quedar una bona estona. Tot i que hi ha hagut pocs dies per fer-ho, ha valgut la pena apropar-se al Teatre Lliure de Gràcia amb ganes d’unir-se a l’expedició. 

Maria Pujol
@mariapuco_