Classe
La Villarroel, 9 d'abril de 2021
Per damunt de tot, som humans, abans que "el fill de", "la mare de", "el professor de". Aquest és un dels punts de partida d'aquest text d'Iseult Golden i David Horan que tradueix i dirigeix Pau Carrió, aliant-se de l'equip de Sixto Paz i La Villarroel.
El Brian (Pau Roca) fa cinc mesos que no viu a casa, està separat de la Sarah (Carlota Olcina) i els seus fills. Es retroben en una reunió convocada pel tutor (Pol López) del seu fill, a la mateixa classe on estudia i on van estudiar els pares (no és casualitat). Tres personatges polièdrics, que no cauen en el clixé, permeten uns diàlegs fluids, intel·ligents. Xoquen constantment, es defensen, s'ataquen, cedeixen, es calmen, parlen, callen. Sens dubte la complexitat dels personatges és el que fa l'obra rica en reflexions i preguntes.
Les paraules, els termes que es fan servir per descriure certes actituds o situacions, agafen un gran protagonisme. "Diferència d'aprenentatge", "comportament disruptiu"... Què denoten aquestes paraules? La formalitat del professor i la cuirassa dels termes tècnics potser amaguen els seus desitjos, sovint coartats per un sistema que prioritza ensenyar a educar. Subtilment, l'obra planteja reptes per a la reflexió pedagògica, una branca sovint oblidada, però que podria servir d'antídot per a reformular valors classistes (a més de masclistes, racistes...). Així mateix, trobem reflexions al voltant del fracàs escolar o l'absentisme. El fracàs escolar és un fracàs del sistema, habitualment, i l'absentisme potser vol dir que qui ha d'educar, no hi ha sigut prou.
La discussió té un rerefons (que, a estones, esdevé tema principal): les classes socials, o més ben dit, el classisme. Som classistes. El professor, amable i respectuós, és classista. La societat és classista (que això no serveixi d'excusa, que culpar la societat és fàcil). Aquí hi ha un repte enorme, sobretot pel que fa a l'educació. El professor, en escena, ho pregunta: què ha de fer perquè el fill no sigui impulsiu com el pare i mal lector com la mare? Què s'ha de fer per no repetir els errors sistemàticament? Què hem de fer per revertir el classisme si des de l'educació es planteja un model educatiu tan enfocat a famílies de classe benestant?
El tema, que plana durant tota l'obra, no és tractat des d'una superioritat sinó des de les febleses de cadascun dels personatges. La voluntat d'apropar-s'hi des de la humanitat recorda a l'exercici de Llàtzer Garcia a La font de la pólvora que consistia a apropar-se a un barri de classe baixa amb els ulls ben oberts i la boca, tancada.
L'humor, originat pel xoc entre personatges i les imperfeccions d'aquests, no és banal. Al principi, el públic riu del tarannà i les actituds no-formals de la família, però a mesura que avança la funció, les cares canvien en veure retratats els nostres tics classistes. També apareix l'humor a la subtrama del fill, la seva companya de classe i el professor. Amb un senzill canvi d'il·luminació, els intèrprets passen d'una trama a l'altra. Els petits se'n riuen de les ridiculeses dels grans, amb paraules que potser no saben ni què volen dir. La distància i puresa d'un infant permet identificar molts dels problemes adults, i si no, que us ho digui el petit príncep.
A l'escenari només una classe (dissenyada per Paula Bosch) i tres interpretacions de luxe. Pau Roca, Carlota Olcina i Pol López ja han demostrat sobradament els seus talents en altres ocasions, però aquest espectacle (a diferència del què algú podia pensar) no és un repte fàcil, perquè els personatges juguen amb els matisos, el to, les paraules i extremen certes actituds sense que perdin versemblança.
Pau Carrió aixeca un text majúscul, fins ara mai representat a Catalunya, que aborda un seguit de reflexions molt profundes. La comèdia es manté en un segon pla (a diferència del que es vol vendre) per deixar pas a una discussió dels personatges que podria ser fàcil i directa, però és enginyosa, intel·ligent, i té la capacitat d'anar a l'origen real dels problemes. No es tracta d'un combat d'impulsos sinó d'un diàleg psicològic, sociològic.
Marti Rossell
@martirospel
