Tránsitos
Teatre La Gleva, 25 de desembre del 2020
Un dels reptes de les arts escèniques i les dramatúrgies del segle XXI és fer visibles certs col·lectius que existeixen fora de les estructures imposades per la societat blanca occidental, i sobretot fer-ho sense robar l’espai i la veu als cossos que es vol visibilitzar. Si l’espai escènic és un lloc que permet crear realitats diferents i mons alternatius, posar sobre l’escenari cossos dissidents és apostar directament per un model veritablement plural, tot materialitzant-lo durant uns instants amb una acció real que va més enllà dels conceptes i els marcs teòrics.
La peça Tránsitos, dirigida i escrita per David Teixidó amb el suport de Mariana Percovich a la dramatúrgia, és conscient d’aquesta necessitat de posar sobre l’escenari els cossos dels quals es vol parlar, proporcionant-los un espai real on existir i expressar-se davant d’un públic. La peça parla del col·lectiu lgtbi+, centrant-se sobretot en la identitat trans i queer i en els cossos dissidents que han experimentat alguna mena de trànsit. En relació a això, la peça presenta un punt de partida interessant i necessari: parlar de la realitat d’aquestes persones sense que sigui la seva identitat de gènere l’únic eix vertebrador de la peça. La dramatúrgia parteix del concepte de trànsit i l’explora des de un ventall ampli de perspectives per acabar parlant del trànsit de gènere però també d’altres situacions com, per exemple, el trànsit de la vida a la mort, o el trànsit que suposa haver d’emigrar del teu país d’origen quan les polítiques sexuals d’aquest no et permeten existir.
Els sis intèrprets que apareixen a Tránsitos guarden tots una relació amb el col·lectiu lgtbi+ i la identitat queer, una relació que és diferent en tots els casos i que serveix per explorar els punts d’encontre i les dissidències que existeixen dins el col·lectiu. Els intèrprets parlen des de la seva pròpia realitat, amb la seva pròpia veu, però també des de la ficció, tot participant en la teatralització de les escenes que mouen el fil narratiu de l’espectacle, succeeint-se les unes amb les altres d’una manera líquida que alterna diferents formats i llenguatges escènics. L’escenografia, dissenyada per Jair Bellante i Maria Perrone, està perfectament integrada a l’espai del teatre de La Gleva, situant-nos de bon principi en un local de drag queens. Segons s’explica posteriorment a l’obra, els elements que apareixen a escena son objectes de segona mà, adquirits a basars del raval i provinents de l'univers real del qual parla la peça.
La proposta comença invocant el món del cabaret i dels espectacles drag, amb Teixidó fent de mestre de cerimònies i guiant la resta d’intèrprets per l’univers de la peça. Utilitza un format directe que interpel·la el púbic sense cap mena de pudor, ja sigui per fer-lo conscient del seu propi privilegi o, fins i tot, demanant-li que surti a l’escenari per ajudar a representar algunes de les escenes que proposa el text. Tránsitos comença amb un ambient festiu, possiblement una de les imatges més estereotípiques que emmarquen el col·lectiu lgtbi+, per seguir avançant cap a les realitats més dures que s’amaguen darrere aquesta aparença tant lluminosa. Amb una estètica i una energia desenfrenades, la proposta és un viatge emocional que fa circular el públic entre els regnes del plor i el riure sense deixar gaires espais per respirar entremig.
És molt complicat parlar de realitats tant complexes com la que Tránsitos posa sobre l’escenari, però la peça aconsegueix fer-ho des d’una perspectiva que agrupa diferents subjectivitats sense anul·lar-les. Sobre l’escenari hi viuen cossos racialitzats, transitats, prostitutes i persones homosexuals que ens parlen de la vida des d’una perspectiva que té el poder d’interpel·lar tots els membres del públic, sigui quina sigui la seva realitat més immediata. La força i la sinceritat de les intèrprets impacta les espectadores en una peça que és un collage explosiu, una barreja de diferents recursos escènics que desemboca en un conjunt estímulant, un imaginari ben cuidat i un torrent de magnetisme que atrapa durant l’hora i mitja que dura la peça. Així doncs, aquesta és una proposta que dona veu al col·lectiu queer per realçar la dignitat i els valors de la seva lluita, amb tota la ràbia i la força i la llum característiques del moviment.
Mar Panyella i Bonet
@katkurdt
