Trigger of happiness

Dansa | Nous formats

informació obra


Direcció:
Ana Borralho, João Galante, Suso Silva
Il·luminació:
Thomas Walgrave
So:
Coolgate, Pedro Augusto
Intèrprets:
Lía Acevedo, Hatim Azahri, Laia Barri, Zino Benrega, Meritxel Boixadera, Dario Cunill, Nihad El Melloussi, Berta Font, Natàlia Llovet, Rita Martínez, Félix Navarro, Aida Vázquez
Autoria:
G Rossini
Sinopsi:

Ana Borralho i João Galante, directors artístics del Festival d’Arts Performatives Verão Azul i comissaris del Festival de Música Electrònica Electrolegos a Portugal, treballen junts des de l’any 2002 en els àmbits de l’art performàtic, la dansa, el teatre, la instal·lació, la fotografia, el so i el vídeo explorant formes amb la convicció que l’art és part de la societat i que ha de ser actiu i transformador i existir en comunicació directa amb la gent.

Així, Trigger of Happiness és una peça participativa amb joves d’entre 18 i 23 anys que, després de realitzar un taller, es pregunten per la felicitat, i ho fan en una societat que no ho és especialment. Aquests joves es despullen emocionalment damunt l’escenari a través d’una versió amable del joc de la ruleta russa i ens parlen dels seus somnis, de conflictes, riscos, d’identitats, de les seves visions i experiències… És una reflexió sobre les transformacions de la societat actual i les expectatives d’aquests joves adults.

Aquesta peça de 2017 ja s’ha pogut veure a festivals i programacions d’arreu del món.

Crítica: Trigger of happiness

31/10/2018

Disparar i revelar

per Cristina Vidal Ferré

Trigger of happiness Mercat de les Flors, 7 d’octubre de 2018 [caption id="attachment_3152" align="aligncenter" width="365"] © Didier Crasnault[/caption]

Encara abans d’ensenyar l’entrada per accedir a la sala ja se sent com retrunyen els beats d’una base techno que acompanya a la festa que està tenint lloc damunt l’escenari. Suposo que d’aquest tipus d’ambients -vull dir fora del teatre, és clar- la majoria guardem més o menys la mateixa imatge: hi ha un massa de persones anònimes ballant i només veiem cossos movent-se. Però aquesta vegada és diferent: tot canvia radicalment quan els cossos s’asseuen al voltant d’una taula molt llarga, ben semblant a la del Últim sopar.

Ana Borralho i João Galante carreguen una grapat de pistoles amb bales en forma de preguntes i les entreguen a un grup de dotze nois i noies -veïnes de Barcelona i seleccionades per a aquesta producció- amb la intenció de descobrir davant el públic expectant qui són realment a través de les seves vivències i pensaments. No és pas el primer cop que aquest duo dóna veu al poble; de fet, a Atlas, la seva proposta anterior, ja van pujar a l’escenari desenes d’habitants de les respectives ciutats en les que estava programada, amb l’ànim d’evidenciar la importància del teixit social i el poder que aquest té. En aquesta ocasió Borralho i Galante paren atenció al jovent per donar-li veu, apoderar-lo i afeblir la visió endimoniada que en ocasions li cau a sobre. I la veritat, el resultat final és entendridor. Se’ls pregunta sobre la felicitat, l’amor, la maldat o el suïcidi i la resposta es converteix en un viatge a través de les anècdotes que fan que ens endinsem en els seus universos particulars, els quals al principi poc tenen a veure l’un amb l’altre, però progressivament van construint punts d’unió entre ells i fins i tot amb l’espectador, que acaba connectant amb els relats dels joves.

Desconec el treball previ que s’ha fet de portes cap endins, però des del meu punt de vista, i havent assistit a la última funció de les tres que s’han pogut veure, la naturalitat, la frescor i l’honestedat que s’han respirat al teatre han estat pròpies d’una estrena, i el retrat veraç i representatiu de tota una generació han aconseguit captivar el públic des del minut zero.

Cristina Vidal @criscriscrispeta