Los años
El Canal (Salt), 26 de novembre de 2022
Tot i que l’obra ens parla del temps, l’espai, a Los años, és important. Mario Pensotti divideix l’escenari en tres zones: a l’esquerre, un pis de l’any 2020. A la dreta, el mateix pis l’any 2050, amb el “mateix” inquilí. Aquesta divisió ajuda molt a tenir clar en tot moment en quin punt de la vida del protagonista es troba la narració. Per sobre d’aquests pisos, intermitentment, el documental creat pel protagonista (l’any 2020), projectat. Com que no hi ha risc de pèrdua, l’obra pot fer salts temporals tan ràpid com faci falta, cosa que li dona un dinamisme molt destacable. Aquests salts els fem de la mà de Bárbara Masso, que interpreta la dona i la filla del protagonista, a l’esquerre i a la dreta de l’escenari respectivament. Masso també fa de narradora, dins el paper de filla (és a dir, el 2050), parlant directament al públic. Tot I que en certs moments això desconcerta una mica, em sembla un recurs molt enginyós que, per una banda, facilita la comprensió de la trama a l’espectador, i per l'altra dona pinzellades, molt poètiques, de la reflexió a què pot induir l'obra.
La forma de presentar l’argument és tan enginyosa, que no seria necessari recrear-se en tants detalls concrets. Això aplicaria a l’escenografia i a la trama. Certament, el muntatge escènic transmet una certa sensació de reclusió, que podria reflectir l’estat interior del protagonista i reforçar la idea de la por a allò nou, a allò extern. Tot i això, aquesta escenografia distreu massa en certs moments. Pel que fa a la trama, les discussions del protagonista amb la seva dona o la seva filla, per exemple, són rellevants, però donar-hi massa importància distreu el focus d’atenció. Si el públic busca entreteniment, segurament trobarà encertats aquests aspectes, ja que realment sorprenen i capten l’atenció. Personalment, hauria preferit destil·lar-la més, i per exemple, donar més pes als textos reflexius de la narradora. El que sí que va ser molt encertat era la música de piano en directe, creant l’ambient idoni per cada escena, i també els tocs d’humor, rebaixant de tant en tant el dramatisme.
Podria semblar, doncs, que el documental que acompanya la història del protagonista fos innecessari, però no és així. Les dues històries es complementen molt bé. D’entrada, ens presenta dues situacions problemàtiques i ens indueix a una valoració correlativa dels problemes (amb els dilemes que això comporta). Més important, però, és el contrast que mostra entre les dues percepcions del futur. Un arquitecte jove, que està a punt de ser pare. Ho té tot per fer. Té clar quin futur vol. Està constantment pendent del seu futur. Preocupat. En contraposició, un nen, que no té res. No sap res del seu futur, només està pendent del present. El primer cas, l’obra ens explica com serà aquest futur. Del segon, en canvi, no en sabrem res.
Val a dir que em vaig creure el documental. Alguns aspectes em grinyolaven (molta qualitat d’imatge per estar enregistrat amb un mòbil…), però ho vaig passar per alt. Això em portava a voler saber què li havia passat al nen (al de veritat). Però de cop m’adonava que el 2050 encara no ha arribat. No va ser fins a sortir del teatre que em van dir que no era real. Crec que aquesta ambigüitat és buscada, i és un altre dels encerts de complementar una història obertament fictícia amb una història que pot ser real (que potser és real): en la ficció sabem què passarà, però en la realitat, del futur en sabem ben poc.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
Fotografia extreta de la web del Temporada Alta.
