Entre el 1926 i el 1929, l'escriptora Aurora Bertrana, filla del també autor Prudenci Bertrana, va viatjar a les Illes de la Societat de la Polinèsia Francesa. La més coneguda era Tahití, en aquell temps a un mes i mig de trajecte des de Barcelona. Revistes catalanes van anar editant els articles que, des d'aquella destinació remota, els enviava Aurora Bertrana i que el 1930 es van editar conjuntament amb el títol que és a l’origen d’aquest muntatge escènic. Els articles mostraven la mirada d'una dona, una mirada feminista que es projectava sobre un món en transformació, un poble profundament lligat a l'entorn natural que adoptava, no sense tristor, les maneres de fer i les visions del món d'una societat, més poderosa, que el colonitzava. A Paradisos oceànics, no hi ha una mirada altiva sinó un pòsit de pietat i comprensió envers la decadència i la fi d'un univers. I, sobretot, hi ha el gest intens i decidit d’una dona que sent l’afany de l’escriptura, una voluntat literària de primer ordre, un desig vital fascinant. De la mà de Bertrana, veurem altres dones: hereves tristes d’un passat orgullós, com la reina Marau; mares coratge, com Turei; o assistirem a bodes i enterraments, cerimònies on es fa patent el trànsit, sovint poc afortunat, de la societat polinèsia cap al món modern.
La reedició de l'obra el 2017 ha facilitat, com espera fer aquest muntatge, un millor coneixement (i reconeixement) d'Aurora Bertrana, una dona que, ja en el seu moment, arrossegava una aura de modernitat (militant política, música, implicada en un incipient feminisme) i que afegia a la seva habilitat com a narradora una sensibilitat poc comuna. Adapta els textos de l'autora l'escriptor Josep M. Fonalleras, i els porta a escena Mònica Bofill. Aquesta dramaturga i directora ha treballat en muntatges que van des de Ciutat de vidre, amb la companyia Obskené (Grec 2016) fins a Barbes de balena passant per Neus Català. Un cel de plom (Grec 2015), un muntatge dirigit per Rafel Duran i protagonitzat, precisament, per Mercè Arànega, la mateixa actriu que, en aquesta ocasió, deixa en préstec la seva veu a Aurora Bertrana.
Paradisos oceànics Teatre de Salt, 10 de novembre de 2019
Després d’estrenar-se al Festival Grec de Barcelona a l’estiu, Paradisos oceànics ha aterrat a Girona en el marc del Festival Temporada Alta, amb una molt bona acollida. L’obra, dirigida por Mònica Bofill, està basada en la novel·la homònima de l’escriptora gironina Aurora Bertrana, en què descriu minuciosament la seva experiència en els viatges a les illes de la Polinèsia francesa.
La novel·la, escrita el 1930, és la mirada d’una dona que, cansada de la monotonia de l’Europa del seu temps i desitjosa de conèixer nous horitzons, s’aventura a descobrir illes del pacífic com Tahití, Moorea o Bora Bora. Allà, viu fascinada per les olors i els colors dels paisatges i s’interessa per les costums indígenes, maltractades per la pretesa colonització occidental. Pionera dins de la literatura de viatges, la prosa de Bertrana és eminentment descriptiva, detallista i precisa, amb fragments poètics i reflexions profundes; unes característiques que, d’entrada, dificulten la seva adaptació teatral. Tanmateix, Josep Maria Fonalleres, autor de l’adaptació, resol el repte amb enginy i elegància. Així, l’obra no és una mera escenificació teatral dels diferents quadres que narra Bertrana en el seu llibre, sinó que és el personatge de l’escriptora qui explica al públic en primera persona les seves aventures. Per tant, l’escena no és una representació teatral d’allò que Bertrana va escriure, sinó el relat en primera persona de les aventures del seu llibre.
Ara bé, no és una sola Bertrana qui parla, sinó dues, interpretades per Mercè Aràngena i Paula Blanco, que sempre estan a escena i donen molt de dinamisme i pluralitat a la narració. Aràngena representa l’Aurora més reservada, reflexiva, innòcua i pessimista, mentre que Blanco dona vida a la part més arrauxada, desenfrenada i càndida del personatge. Dues perspectives que sovint s’entrecreuen i que busquen comprendre la totalitat de la personalitat d’una dona avançada al seu temps: una viatgera intrèpida, feminista militant, artista pluridisciplinària i exploradora incessant. A més, les dues actrius també donen veu a la resta de personatges secundaris que van apareixent al llarg de la història.
I el relat no són només els quadres d’aquests paradisos oceànics, sinó que també incorpora i s’intercala constantment amb diferents moments biogràfics de l’escriptora. Per exemple, les seves peripècies a Ginebra actuant en una petita orquestra de jazz formada únicament -i excepcionalment- per dones. La seva mirada atenta cap als indígenes maoris, les seves tradicions ancestrals i com aquestes també reflecteixen el seu patiment com a poble colonitzat. O la història amb el seu marit, Monsieur Choffat, que l’acompanya a Tahití però finalment s'acaba adherint al bàndol nacional durant la Guerra Civil; llavors, se separaren i Bertrana ha de viure la fredor de l’exili. O la mort d’una petita nena indígena, que els maoris acomiaden amb un ritual ple de goig i alegria impensable a Occident.
En definitiva, Paradisos oceànics és un inventari de viatges, aventures, pensaments, reflexions, personatges i dues Aurores que protagonitzen una vida que mereix ser escrita, explicada i, sens dubte, també portada dalt de l’escenari.
