L'amic retrobat

informació obra



Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Direcció:
Joan Arqué
Intèrprets:
Joan Amargós, Quim Àvila, Jordi Martínez
Assesor de moviment:
Carla Tovías
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Rosa Lugo
So:
Pep Pascual
Sinopsi:

L’amic retrobat de Fred Uhlman relata a través de la veu d’un home adult, Hans Schwarz, fill d’una família jueva, la pròpia història d’amistat de fa més de tres dècades amb Konradin Von Hohenfels, fill d’una família aristocràtica de Suàbia. Els nois es coneixen al Karl Alexander Gymnasium d’Stuttgart, l’escola més famosa de Württemberg, i inicien una intensa relació en què comparteixen i conflueixen coneixement, idees, preocupacions i també contradiccions. Inicialment l’amistat es configura al marge de l’enfrontament polític del país però, mica a mica, es veurà enterbolida pels convulsos esdeveniments i la pujada de tensió que es viu a Alemanya a partir de 1933 amb l’ascens del nazisme i l’antisemitisme. Els dos nois no poden viure al marge de les circumstàncies externes que començaran a notar en les seves respectives famílies i que també s’inocularà en la seva amistat provocant la separació definitiva de les seves vides.

El dramaturg Josep Maria Miró ha adaptat aquesta coneguda novel·la de Fred Uhlman, amb clares referències autobiogràfiques de l’autor alemany resident a Anglaterra. En aquesta versió, el relat se centra en tres personatges: Hans adult, Hans jove i Konradin jove.

Crítica: L'amic retrobat

11/11/2019

Dur i tendre, com un ós

per Martí Rossell

L'amic retrobatTeatre de l'Aurora, 7 de novembre de 2019

Una carta. Hans, més d'un quart de segle després de l'horror alemany, rep una carta del seu institut demanant-li una ajuda econòmica per construir un monument de record dels seus companys morts o desapareguts arran del nazisme. Ell ha volgut oblidar aquest passat. Però quan se'l troba de cara, no ho pot evitar, i s'hi enfronta. Recorda la bombolla d'amistat, de felicitat, d'amor que va ser la seva relació amb Konradin però que el nazisme alemany va fer esclatar de cop. Una mirada al passat a mode de retrovisor per recordar, des de la quotidianitat, un dels passatges més foscos de la història mundial recent.

Joan Arqué dirigeix Jordi Martínez, amb qui sovint comparteix escenari en les produccions de Rhum & cia. i també a El somriure al peu de l'escala. Arqué recupera el to profund que tenia el mateix Martínez a El somriure... Un to seriós, introspectiu i sincer. Un relat en primera persona, conjugat en passat. El Hans del passat. El Hans del present és Quim Àvila, més jove, més feliç, amb més ganes de viure. Es relacionen a través del moviment, gairebé invisible, però preciós. Joan Amargós és Konradin, el jove que encarna la part més fosca de la història. El seu pas per la Kompanyia Lliure els ha consolidat inqüestionablement com a actors.

La producció és fidel a la novel·la de Fred Uhlman, que adapta Josep Maria Miró. Tots els elements escènics acompanyen la paraula. El moviment de Carla Tovias, la il·luminació de Rafel Roca i Xavi Amat, l'escenografia de Xesca Salvà. Res és immens perquè no ho ha de ser. Però tot està cuidat al detall per mantenir la seriositat necessària. El pèl d'ós polar recobreix l'escena. Plena de la duresa i la tendresa de la història, com un ós.

En el seu pas pel Teatre de l'Aurora (on vaig poder veure'n la prèvia) abans d'arribar el TNC ens recorden l'auge de l'extrema dreta: una mirada al passat que és més actual del què sembla.

Martí Rossell Pelfort@martirospel