El cicle del silenci repeteix perquè oblida

Les oblidades
Teatre Akadèmia, 24 de maig de 2019

David Ruano

La dona, en concepte i totalitat, fa un viatge a través de puntuals etapes històriques per reviure el sofriment que ha viscut al marge d’aquells qui conten els fets. A través de records reviu haver estat menystinguda, manipulada, mutilada, maltractada, entre d’altres, en una mena d’oasi envoltat de nines. Les oblidades reviu el passat a través de l’impacte intens fruit d’interpretar, precisament, la realitat.

La faldilla és la peça de roba més associada al sexe femení i per Bàrbara Roig i Míriam Monlleó és l’única eina, més enllà de si mateixes, que els permet generar canvis de composició, d’intenció i de context. Si bé els seus personatges no acaben de ser ningú, la manera com els deixen córrer, a diferents velocitats i entregues, permet diferenciar colors i cercar l’efecte en cada una d’elles. No cal escenografia, ni música ni projeccions que puguin embrutar l’ambient generat, fins a cert punt íntim.

Les oblidades mostra un treball minuciós, amb voluntat de formar una peça que interpel·li directament la memòria del públic i cridi al canvi de mirada. No pretén alliçonar sobre el present, o almenys no en excés. És més aviat un recordatori, bonic i tràgic. Treballa la idea que totes les dones són una mateixa i tenir present el passat, tot el que s’ha viscut en silenci,  és la via per allunyar-se de seguir sent Les oblidades. Si la peça està bé i no es fa pesada, malgrat estar gairebé mancada de trama, és precisament per la seva durada justa, la sinergia generada entre actrius i text, i la composició visual de context, que emmarca a la perfecció un relat prou ben construït.

Judit Martínez Gili
@CritCultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *