Primer text de l'Alba Díaz Lladó
El cine
Teatre Lliure de Gràcia
Podeu recordar i resumir la vostra vida a través de les pel·lícules que heu vist?
L'Avery, un dels protagonistes d'El cine d'Annie Baker, sí que pot. Per ell el cinema és la seva vida. Fuig de la realitat a través de la ficció i aquesta el salva d'alguna manera, com ens pot salvar el dia a dia a nosaltres veure una pel·lícula, una sèrie o una obra de teatre. Busquem fugir una estona de la nostra realitat i viure, a través d'uns personatges, altres vides.
Entrem a la sala del Teatre Lliure de Gràcia i ja veiem l'escenografia, realista, que ens trasllada directament a una sala de cinema. Quan veiem que comença l'obra ens adonem que som la pantalla i amb els crèdits finals d'una pel·lícula projectats sobre nosaltres passem de la nostra realitat a la seva, fent d'ella la nostra ficció. Una ficció que dura gairebé 3 hores (amb entreacte inclòs) i que no es fa llarga.
L'obra ens mostra la vida de tres treballadors joves, mal pagats, de l'últim cinema que queda a l'estat de Massachusetts amb un projector de pel·lícules de 35 mm. El Sam (David Marcé Tarradas), el veterà; l'Avery (Ton Vieira Poblet), el noi nou; i la Rose (Sara Diego Boladeras), la projeccionista. Veurem com s'enfronten a unes condicions laborals precàries i un futur personal incert marcat pel desencant, mentre l'autora carrega de simbolisme el fet de passar d'un món analògic (pel·lícules de cel·luloides) a un món digital i intangible. El canvi, de fet, és un tema molt present a l'obra i cada personatge, ben defensat, afrontarà aquest i els conflictes que sorgeixen d'una manera concreta segons el seu perfil, la seva classe social i, en resum, segons la seva història de vida. Uns personatges amb problemes entre ells i amb si mateixos, que atrapen i faran que estiguem pendents de com evolucionen.
La cerca de l'autenticitat en un món d'estereotips que ens marca com i qui se suposa que hem de ser, i com sobreviure en un món on sents que no encaixes, són alguns dilemes que ens planteja la peça. Peça actual, tot i fer una dècada que està escrita, fins i tot amb alguna referència cinematogràfica afegida en aquesta versió.
Una obra és un caramel·let per les persones més cinèfiles, que aniran pillant totes les pel·lícules a les quals es fa referència, però que no dificulta la lectura per aquelles que no ho són tant.
No és la primera obra de l'autora estrenada a casa nostra (l'any 2015 es va estrenar Joc de miralls, al Teatre Lliure), però sí la primera guanyadora d'un Premi Pulitzer. L'any 2008 va estrenar Body Awareness, la seva primera peça produïda a l'Off-Broadway, i des de llavors, amb els seus treballs, s'ha anat guanyant un lloc destacat dins les noves veus de la dramatúrgia anglosaxona. Actualment, està tenint un gran èxit al National Theatre amb "Infinite life", la seva última creació.
Les llums i la música entre escenes ajuden a reforçar l'ambient que ja ve marcat per l'escenografia, igual que les pauses del text, que Baker va deixar estrictament marcades i que estan carregades de significació. El ritme pot ser lent per alguns espectadors, però els silencis són essencials perquè el text adquireixi la força que té i Marilia Samper, la directora, ha respectat fidelment les anotacions de l'autora.
Que no us faci mandra la durada, val la pena descobrir les inquietuds i por d'aquests personatges i acompanyar-los en el seu horari laboral. Un cop arribats al final, la seva realitat acaba i la nostra torna a esdevenir. Potser és moment de comprovar si a través de les obres de ficció (pel·lícules, llibres, obres de teatre...) que més ens han marcat podem recordar i fer un resum de la nostra vida.
