Primer text de Laia Bordes
El llac dels cignes. Ballet de Kíiv
Si preguntéssim quin és el ballet més clàssic dins dels clàssics molt probablement sortiria gairebé per unanimitat El Llac del Cignes. I és que aquest tot i haver estat vist per diverses generacions segueix meravellant a joves i grans, que tant són debutants en la matèria com grans experts. La màgia d'aquesta i de totes les danses rau en la interpretació que cada companyia en fa. El Ballet de Kíiv és una jove companyia formada el 2017 i que es vanaglòria de tenir els millors ballarins ucraïnesos. Tot i les adversitats recents segueix tenint la seu a Kíiv, on assaja aquesta i altres obres, aquest 2024 han tornat al Teatre Tívoli amb aquest clàssic que ja van fer el 2022 per tot l'estat.
Però tornem a l'argument, es pot considerar anacrònic? Aquesta història s'inicia amb un jove príncep que està més interessat en sortir amb els amics que en trobar princesa. Sortint un dia a caçar es troba amb l'Odette, un cigne blanc que és més dona que cigne. La història es complica quan apareix l'antagonista, Rothbart, un mag senyor del llac i de totes les seves criatures. El ball s'enrabassarà més quan aparegui l'Odile, una jove igual en aparença a l'Odette. El final queda obert a la direcció artística d'Ana Sophia Scheller, ja que aquest ballet tan famós permet diferents desenllaços.
Els ballarins Elena Germanovich, Ievgen Lagunov, Yevheniy Svyetlitsa, Pazlevich Uladzislav, Vladyslava Vasylieva i Magdalina Andritçaia també permeten la seva interpretació, ja que la dansa no ho seria si només hi hagués tècnica. Un clar exemple el veiem en el primer acte davant de dues princeses que són presentades al príncep. Una d'elles té una tècnica més precisa però expressió més freda, en canvi l'altra tot i potser no ser tan precisa amb els moviments, gràcies a la seva expressió facial ens permet empatitzar de manera més senzilla.
Però la gran protagonista és Elena Germanovich, el cigne. Aquesta ballarina interpreta tan el cigne blanc com el negre, donant dos colors oposats a l'hora de ballar un i altre personatge. Mentre que el cigne blanc és fràgil i pur, el cigne negre és atrevit i maquiavèl·lic.
Aquest ball s'especifica en la música de Txaikovski que, tot i ser gravada, manté tots els seus compassos permetent els canvis de vestuari i l'espera d'un públic cada vegada més impacient i entregat.
El llac del cignes també guarda secrets que el coreògraf Petipà va introduir fa gairebé 150 anys. Petipà és coreògraf de múltiples obres conegudes com Don Quixot o el Trencanous. Els experts diran que el pas de deux és on es reflecteix el seu estil, en aquest adaggio els dos personatges principals es declaren el seu amor i més tard el seu desig. Tot i així, un dels moments més famosos és la dansa dels 4 aneguets on 4 ballarines agafades entre elles coordinen peus, cames i caps, en una dansa que requereix tan tècnica com gracilesa per tal de mostrar senzillesa en un complicat i ràpid ball.
El llac dels cignes és un clàssic que es reinventa cada vegada que es realitza. Amb un vestuari i una música del més clàssic ballet que permet admirar no només la bellesa del ball sinó també endinsar-se en aquest llac que no sembla tenir fi.
Laia Bordes
