(in)Útil
Teatre Tantarantana, 21 de setembre de 2024
L'Amèlia (Neus Soler) està en plena crisi identitària. Hi ha moltes preguntes bàsiques que no sap respondre sobre si mateixa: no té un llibre preferit, ni plat preferit, ni cançó preferida... La gent sembla tan segura quan respon aquestes qüestions que ella acaba pensant que, si no ho té clar, potser és perquè el que no té clar és què li agrada o qui és ella. Per refugiar-se en un lloc segur que la protegeixi d'aquest món en constant canvi, s'amaga en un traster on guarda records de la seva infància. Coses que no necessita ni vol, però de les quals tampoc no vol desprendre's.
En aquest traster, un espai ple de caixes enormes i abandonades dissenyat amb enginy per Carlota Masvidal, l'Amèlia es troba amb una noia misteriosa (Paula Segura) que, segons assegura, viu dins del traster des de fa molt de temps. Aquest personatge encarnat per Segura li proposarà a l'Amèlia una tria: el fred o la vida. Viure en la covardia o atrevir-se a ser qui és. La interacció amb aquesta ocupant inesperada fa que el personatge que encarna Soler es replantegi moltes coses. Fins i tot si és necessari tenir una identitat pròpia.
El text de Jordi Casado i Olivas ens parla de la nostra necessitat humana d'explicar-nos històries. En paraules de l'autor: "qualsevol manera d’habitar el món s’ha de vertebrar a través d’un sistema de creences. [...] El mite ens proporciona certeses, i les certeses són l’única cosa que ens protegeix contra el pànic." És a dir, que estem fets d'històries. Fins i tot la nostra pròpia identitat no deixa de ser una narració que ens expliquem a nosaltres mateixes. Ens diem qui som. Ens identifiquem amb un nom. Fins i tot, quan ens presentem, esgrimim aquest nom que no pot encapsular la nostra persona de cap de les maneres i acostumem a afegir la nostra professió. "Hola, em dic Joel i soc psicòleg." Som el que fem. Com si, de sobte, si deixéssim de fer, desapareguéssim.
El traster no deixa de ser una metàfora de qui hem estat, de les coses que ens conformen. Allà on tornem quan sentim que hem canviat tant que hem perdut el rumb. D'allà, l'Amèlia en surt renovada, amb les idees molt més clares: a prendre pel cul ser ella mateixa. En una escena magistral on Soler es posa breument a la pell de Donald Trump, el seu personatge s'adona de la crua realitat en la qual vivim. Davant del dubte constant que ens provoca aquesta societat líquida, el públic necessita seguretat. Què més dona si la persona és naturalment insegura? Qui està disposat a deixar-se ser com és quan l'èxit és tan a prop, quan és tan fàcil fer-se viral? L'únic que hem de fer és fingir aquesta seguretat que tant desitgen, no?
Aquesta falsa seguretat es veu clarament quan veiem l'escena de l'entrevista. En aquest moment de la funció, Paula Segura interpreta una paròdia de periodista amb un riure repel·lent que s'enganxa al públic amb facilitat. A l'entrevista, no queda ni rastre de l'Amèlia que hem vist al principi: res de dubtes i res de grisos, només blanc o negre, titular rere titular. A penes hi ha escolta entre els dos personatges, la justa perquè l'intercanvi tingui coherència (no és així amb les actrius, que encara s'han d'escoltar més per no interrompre's).
Perquè hi hagi comunicació entre dues persones cal un emissor i un receptor. On queda l'enteniment quan tothom vol ser l'emissor constantment? No es converteix així l'acte comunicatiu en una espècie de batalla en la qual qui capta l'atenció de més gent guanya el dret a expressar-se? Si qui guanya és qui parla, els qui ens agrada escoltar ens convertim en perdedors. Quan ens toca guanyar a nosaltres? Per què plantegem la comunicació en termes bèl·lics?
Si aquestes qüestions us interessen, us inquieten o, simplement, encara us agrada escoltar, al Teatre Tantarantana teniu un traster on refugiar-vos. Però aneu amb compte. Potser us trobeu amb algú que us fa replantejar les coses. Algú que fa que no us sentiu tan segures amb les vostres veritats universals. Potser, després de veure-us absorbits per la preciosa música de Neus Soler i la gràcia natural de Paula Segura, us veieu obligades a triar. I la decisió no és fàcil, però és essencial.
Així doncs, què triareu? El fred o la vida?
David Magaña
@its.david.magana
