#lifespoiler

Teatre

informació obra


Direcció:
Marc Angelet, Alejo Levis
Intèrprets:
Sergio Matamala, Alba Ribas, Cintia Ballbé
Composició musical:
Àlex Torio
Escenografia:
Closca Turla
Vestuari:
Iztok Hrga
Il·luminació:
Xavi Gardés
Producció:
Flyhard Produccions S.L.
Autoria:
Marc Angelet, Alejo Levis
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes. Si és incompatible, hi accedireu per aquí

Què passaria si sabéssim que tot està determinat? Que el destí, tal com ens el van explicar, no és un conte o un recurs dramàtic en les tragèdies gregues, sinó una realitat absoluta, científica, matemàtica? Com afectaria el nostre dia a dia? Les nostres relacions? les nostres creences més íntimes? Aquest és el joc. Un joc al qual s'enfronten un parell de personatges. Una primera cita del que ja saben segur que serà una futura vida en comú. Però, podem enamorar-nos de la persona de qui sabem que ens enamorarem?

Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018

Crítica: #lifespoiler

21/12/2018

El futur, que sigui nostre

per David Jou Bueno

Lifespoiler Sala Flyhard, 17 de desembre de 2018 [caption id="attachment_3773" align="aligncenter" width="664"] Foto de Roser Blanch[/caption]

Un dia qualsevol obres el mur del Facebook i hi trobes les publicacions de la que serà la teva vida, el teu futur. Marc Angelet i Alejo Levis —compartint text i direcció— han convertit aquesta revelació d’un oracle o visió determinista en una història propera i actual: Lifespoiler.

Els protagonistes que encarnen Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala prenen diferents posicions. Són tres personatges vius, reals; tres interpretacions excel·lents que oscil·len de la tragèdia a l’humor mantenint la versemblança. És un luxe sentir-los tan a prop, en una sala petita com la Flyhard.

L’escenografia és espectacular, acompanyada d’una il·luminació i un so que aconsegueixen lligar una trama que, tot i la complexitat formal, transmeten d’una manera clara i fluida.

Per què viure, si ets esclau d’un destí? M’han vingut al cap alguns exemples més o menys reals, més o menys actuals:

Exemple 1) Hipoteca, gos, cotxe, fills. Les quatre passes clàssiques de la classe mitjana. Vam creure’ns aquest lifespoiler —del qual també renegàvem— fins que va esclatar la crisi. Ahà! Espoliats d’un projecte de vida, lliures en la precarietat, som captius de la incertesa.

Exemple 2) Sin violencia se puede hablar de todo. Crèiem que el règim polític en què vivíem l’havíem triat; ens agrada creure’ns responsables del nostre destí. Però hem vist que no, i la monarquia sembla un lifespoiler que ens farà treure Borbons per les orelles. Algú que s’estimi la llibertat maldarà per una disrupció que pugui sentir-se pròpia i lliure.

Exemple 3) Festeig, matrimoni, fills, néts. Pot ser que la por al compromís vagi més enllà d’una falta d’implicació egoista. Conèixer les fases vitals, i preveure’n l’evolució pot fer que una relació sigui exasperant com un lifespoiler. Però, i l’acumulació d’experiències, que no acaba sent, també, previsible?

Són tres exemples que em venen al cap després de veure l’obra, de tornada a casa. Aquesta història disfressada de futurisme que ens presenten Angelet i Levis, els autors, realment envolta un dilema vital latent: Què n’esperem, de la vida?

David Jou @DavidDovlatov

L'enllaç a Youtube no està disponible.