Ethica. Natura e origine della mente

informació obra



So:
Scott Gibbons
Intèrprets:
Silvia Costa, Bernardo Bruno, Istvan Zimmermann, Giovanna Amoroso
Producció:
Societas Romeo Castellucci
Autor:
Christiane Jatahy
Direcció:
Christiane Jatahy
Sinopsi:

Si algú és capaç de desterrar la indiferència d’un espai teatral aquest és Romeo Castellucci. Capacitat de sorpresa i sobretot el talent d’oferir sempre noves i radicals perspectives. Ara aplica aquesta radicalitat a una performance inspirada en l’obra de Spinoza. Una experiència on pensament i cos formen una única unitat, on l’espectador és convidat a experimentar insospitades relacions amb el ritual teatral. L’espectacle recull cinc accions, una per cada llibre del sistema filosòfic (Ètica) del pensador holandès. El títol de la peça pertany al segon, on investiga la naturalesa d’un pensament superior i la capacitat constructora de la ment.

Crítica: Ethica. Natura e origine della mente

08/12/2017

El gos/gat i la dona que penja

per Azucena Moya

Ethica. Natura e origine della mente Centre Cultural La Mercè, 25 de novembre de 2017 [caption id="attachment_1296" align="aligncenter" width="331"] Foto: Guido Mencari[/caption]

Atenció, estem a punt d’endinsar-nos en el món creat per la Societas Raffaello Sanzio, una companyia fundada per Romeo Castellucci, Claudia Castellucci i Ciara Guidi. Abans de començar us advertim que la companyia italiana treballa des dels anys 80 en la experimentació i la investigació de l’art dramàtic, emfatitzant sobretot l’escenografia i els efectes visuals i sonors, el cos i la transgressió de l’espai teatral. Així doncs, esperem que tingueu un bon viatge cap aquest petit univers de pensament, fantasia i revolució.

S’entra per un forat a l’estil Alícia al país de les meravelles. Bé, més que un forat, és una silueta retallada en el que seria el fons de l’escenari –si estiguéssim en un teatre convencional–. Però l’espai és l’antiga església del convent al Centre Cultural de la Mercè. Un sostre altíssim característic de la planta gòtica. L’amplitud i la buidor de l’espai donen les primeres pistes a l’espectador per imaginar què seria estar dins d’una ment.

Castellucci, tot i que emfatitza molt l’efecte visual i estètic de les seves obres, no vol que ens quedem només amb la imatge. El director interpel·la l’espectador amb elements desconcertants i summament poètics, no només per com apareixen a l’escena, sinó com els sentim des de la nostra pell i posició en aquest espai compartit. Hi ha la dona que penja del sostre, agafada només per un dit al fil que la sosté. No sembla estar incòmode o cansada, tot al contrari, sembla que aquell hagi estat sempre el seu lloc. I llavors hi ha el gos gegantí, el qual passeja per l’espai produint desconcert mitjançant sons impropis. Hem entrat sens dubte al país de les meravelles, canvien les proporcions humanes i el llenguatge modifica el nostre codi de comunicació habitual.

El text de Claudia Castellucci està basat en l’obra filosòfica d’Spinoza “Ètica”, que dóna títol a l’espectacle. Concretament el segon capítol en el que el filòsof parla sobre l’origen de la ment. En el text de l’espectacle, hi ha tres personatges: la llum, la ment i la càmera de vídeo. Però només un dels tres està present a l’escena. Aquest és la llum, la dona que penja del sostre. Els altres dos són les veus d’un home i d’una veu femenina distorsionada que representa el conjunt d’espectadors en el moment en què, a través d’allò que veuen, estan experimentant la realitat i és llavors quan esdevenen ment.

Castellucci, dóna la responsabilitat a l’espectador d’acabar l’obra, de donar-li un sentit. Aquest esdevé la culminació de tot el procés artístic. Gràcies a la visió i experiència del públic, que integra aquelles imatges i sensacions corporals com a pensaments i judicis de valor, l’obra és completa. Com la llum envia estímuls elèctrics a la càmera de vídeo i fa possible enregistrar la imatge. Quan allò que l’artista havia concebut prèviament a la seva ment arriba a la ment d’un altre.

Un exercici escènic i filosòfic que ratlla la performance i que sens dubte, com a espectadora, només en 45 minuts que dura l’obra, el món es tomba cap per avall i torna a donar-se la volta. Quan surts tens aquella sensació d’haver experimentat quelcom fora del temps i l’espai, quelcom que s’ha remogut dins dels teus engranatges mentals.

Azucena Moya