Camp
Sala Melmac, 13 de juny de 2021
El solo teatral de la Laura Roqué, Camp, és fruit d’una llarga investigació personal i artística. Això és ben present en com la peça posa al bell centre la idea de cerca, d’autodescobriment personal, com a viatge inconclús i obert. En aquest sentit, Camp deixa un regust autoficcional: la Laura Roqué com a persona i personatge encara en construcció, suma total de peces inconnexes que apunten cap a una totalitat encara per encaixar.
Aquesta aposta per l’autodescobriment com a motor teatral és ben present en la majoria de decisions artístiques: l’experiència de ‘solo teatral’, un final més aviat inconclús, les referències a experiències possiblement viscudes per la performer i un fil temàtic sobre la connexió entre espiritualitat i natura que relliga suaument les diferents escenes sense realment connectar-les. És un encert l’ús d’un fil temàtic obert que és explorat sense complexos: des d’experiències del dia a dia fins al mecanisme de la llegenda passant per monòlegs fantasmagòrics, l’espiritualitat és alhora dessacralitzada i reintroduïda en el nostre món.
Dels punts forts d’aquesta peça en destaca l’ambient sonor i la il·luminació –que aconseguien contrarestar les dimensions i foscor de la pròpia sala–, la brillant actuació de la performer i protagonista, la capacitat d’introduir referents ecologistes i culturals propers i autòctons a la peça i certs moments d’humor brillant que escampaven el riure entre tot el públic.
Alguns elements que jugaven en contra de l’efecte total de Camp serien la proliferació de metàfores acumulades que dificultaven la connexió amb el text i donaven la sensació de falta de direccionalitat clara, l’ús de referents llunyans i fins i tot exotitzants propis del gènere de “teatre ecologista” i la sensació en algunes escenes que el ritme s’alentia excessivament, en alguns moments proper a una parsimònia que podia arribar a alienar el públic.
En resum, Camp és una peça bastant enfilada i més honesta que obres de “teatre ecologista” que s’hagin produït a Barcelona darrerament. Obre noves maneres i imatges per pensar la relació entre natura, societat i art –un apropament personal versus una manera col·lectiva, l’ús de referents propers versus grans símbols de la lluita ecologista com ara l’Amazones, posar al centre la idea de procés i descoberta versus el missatge i el sermó cap a l’espectador– però en algunes de les seves falles demostra que encara queda feina per pensar la pròpia manera de (re)connectar amb la natura i com treballar-ho poèticament i teatral de manera radical i eficaç.
Marta Duran
@mduranar
