Fotografies: Erola Albesa Solsona i Lara Alemany
El mestre i el mar
Teatre Eòlia, 21 de febrer de 2024
El passat 21 de febrer vam poder veure, de la mà de la Companyia Mar Vivir, l’obra El mestre i el mar, una nova creació al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. La proposta utilitza un fet històric, l'assassinat del mestre català, com a punt de partida per a abordar temes com l'oblit i el dolor heretat per les generacions familiars.
En lloc de centrar-se exclusivament en la història del mestre i la seva promesa, com han fet altres creacions culturals en els últims anys, la narrativa se submergeix en les complexitats de la memòria i la transmissió intergeneracional del patiment. Aquesta decisió creativa ens convida a reflexionar sobre com els esdeveniments del passat ressonen en el present i com els secrets familiars poden contenir lliçons profundes sobre la naturalesa humana i la cerca de redempció.
Com a reacció al que vam poder viure al teatre Eòlia, hem creat una sèrie de fotografies complementades amb un esquema de conceptes. D’alguna manera, hem volgut representar l’acció de desenterrar el passat, en els dos sentits de la paraula: literalment i metafòricament.
Així mateix, hem escrit dos textos al voltant del que ens va transmetre l’obra.
El retrobament del mar o la recerca d’un passat - Erola
Històries de la guerra. Una guerra que queda lluny, però tampoc tant. Masses silencis. Masses ferides. La seva presència és encara fantasmagòrica i emboirada: falta molta feina de memòria. Com dignifiquem les vivències de totes les persones que la van patir? Ho podem fer? Cada vegada en queden menys, de persones vives. Tot i això, com n’afecten les conseqüències a les famílies de qui ho va viure? El dolor pot passar de generació en generació? I la por? La vergonya?
Eu Manzanares teixeix un text que ens porta des del present cap al passat, no des del passat cap al present. És a dir, la història del mestre que va prometre el mar, Antoni Benaiges, passa a ser un fet anecdòtic per fer una reflexió sobre l’herència familiar del passat i el pes del silenci.
Un espai escènic circular de Zaida Crespo, amb el públic col·locat només a dues bandes, proposa la presència constant de tota la companyia a escena. D’alguna manera, es tornen observadors de l’acció, alhora que són observats. La mateixa protagonista de la història, la Júlia, una noia que investiga el passat de la seva família, analitza la reconstrucció dels fets mentre intenta entendre’ls. El procés que fa ella, d’investigar, cavar i trobar, queda plasmat en la posada en escena, que també sembla que busqui formes de representar una història complexa i amb molts personatges. Els moviments i accions repetides monòtonament deixen veure una aposta concreta que es manté estable durant tota la funció: hi ha una direcció, en els dos sentits de la paraula, assenyalada i intencionada.
Recordar ens fa sanar o patir? - Lara
Com es pregunta la Júlia de El mestre i el mar, "Quantes generacions han de passar perquè desaparegui el dolor?". Aquesta frase que es repeteix al llarg de l'obra, ens convida a reflexionar sobre la naturalesa del dolor i la seva transmissió a través del temps i les generacions. Ens porta a considerar la relació entre el temps i la cicatrització de ferides.
L’obra em va fer plantejar si realment existeix un punt en el futur en el qual el dolor del passat deixarà d'afectar-nos, o si, per contra, estem condemnats a carregar amb ell indefinidament. És possible que, a mesura que les generacions avancen, el dolor es dilueixi i finalment desaparegui, o simplement es transforma en noves formes de sofriment?
Aquestes reflexions també em van portar a pensar quin paper de la memòria en la transmissió del dolor. És l'oblit l'única manera d'alliberar-nos de les nostres penes, o és necessari recordar i confrontar el passat per poder sanar del tot? Pot l'acte de recordar en si mateix convertir-se en una forma de sanació, o simplement perpetua el cicle de patiment?
_____________
Les reflexions que provoca aquesta obra ens recorden que les preguntes més profundes sobre el dolor, la memòria i la transmissió intergeneracional de l'experiència humana no tenen respostes definitives. Els personatges com Júlia i la seva incessant cerca de comprensió ens ensenyen que el passat no és un lloc fix, sinó més aviat un riu en constant moviment que influeix de maneres inesperades en el nostre present i futur. Per tant, ens veiem obligats a acceptar la incertesa i continuar investigant aquestes qüestions fonamentals, sabent que la veritat i l'alliberament poden ser camins sinuosos, però que val la pena recórrer-los en el nostre incessant esforç per trobar significat i comprensió.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa) i Lara Alemany (@lara_alemany)
