Sin Ítaca

Teatre | Nous formats

informació obra


Text:
Eduardo Bernal, Tania Barrientos
Intèrprets:
Tania Barrientos, Adriana Palmero, Uriel Ledesma
Producció:
Jair Méndez
Dramatúrgia:
Lali Álvarez, Pau Matas
Sinopsi:

A Mèxic hi ha catorze milions d’apàtrides, més de dos-cents vuitanta mil desplaçats per la violència i gairebé trenta mil desapareguts. En aquest muntatge s’aborden les problemàtiques que es generen a partir del trencament dels vincles entre una persona i el seu territori; ja sigui per la via del desplaçament forçat, la marginació social o la mort violenta. La identitat social, la identitat personal i la identitat real és el trinomi indissoluble que permet a l’individu esdevenir un ciutadà, una persona i un ésser viu. El desarrelament d’Ulisses amb Itaca és només el pretext per a revisar les formes de relació d’alguns personatges menys heroics amb el seu territori.

Crítica: Sin Ítaca

19/09/2018

El museu dels dolors mexicans

per David Jou Bueno

Sin Ítaca Fira Tàrrega, 8 de setembre de 2018

[caption id="attachment_2810" align="aligncenter" width="602"] Foto de Fira Tàrrega[/caption]

La companyia Pendiente teatro y Eduardo Bernal ens ofereixen un espectacle museïtzat sobre el desarrelament i les diferents víctimes de drets humans a l’estat de Mèxic. Persones innocents arrasades per les ambicions d’altri, sense poder assolir un Ítaca propi. Ho fan parlant de tres tipologies concretes: els desplaçats, les víctimes de les desaparicions forçades i els apàtrides, persones indocumentades nascudes a Mèxic que, a causa de la seva no-existència a la burocràcia estatal, en són totalment excloses.

Durant el recorregut situat en quatre sales del Museu comarcal de Tàrrega ens expliquen el relat i les calamitats que viuen aquestes persones, en un estil de teatre documental no-ficció molt adient per a la crítica social.

El punt negatiu d’aquesta obra és que el públic passa tres cops per aquestes quatre sales. Pendiente teatro ho argumenta a la manera d’Heràclit: si mai no et banyes dos cops en el mateix riu, tampoc no veuràs dos cops la mateixa representació. L’exercici és filosòficament interessant, però l’experiència de repetir tres cops la mateixa història, gairebé sense variacions escèniques ni de discurs, és la de viure en bucle. En la primera volta l’espectacle és colpidor, directe i informatiu. En la tercera volta, però, es torna repetitiu i tediós.

David Jou @DavidDovlatov