Trama

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Nora Baylach, Roberto Provenzano, Magí Serra, Anamaria Klainšcek, Noé Ferey
Interpretació musical:
Marck Drillich
Il·luminació:
Joana Serra
Escenografia:
Maria Alejandre, Roser López Espinosa
Vestuari:
Lluna Albert
Dramatúrgia:
Roser López Espinosa
Sinopsi:

Sembla que tots els sistemes complexos evolucionen a partir d’unes poques regles senzilles. I amb aquest pensament, despleguem pautes de joc i provem d’existir plegats. Partint de la idea d’entramat i del so de les cordes, habitem el moviment que comença a les mans: donar-nos les mans, agafar-nos, sostenir-nos, nuar-nos… Per traçar una partitura física d’interdependències i confiança mútua; d’acords però també de dissensions, d’equilibri compartit, d’afinació i de desordres, de cossos que es repleguen sobre ells mateixos i cossos que es despleguen en moviments col·lectius. Una partitura sobre el grup, les seves arestes i les seves derives.

Premi en la categoria de coreografia. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Trama

04/12/2019

El nus com a punt d'unió

per Jan Cabarrocas i Fernàndez

TramaEl Canal, 24 de novembre de 2019

Fotografia: Tristán Pérez Martín

Malgrat que vivim en una societat que valora més la ment que el cos, em fa l’efecte que el moviment ens és tan natural que creacions com aquesta ens atrapen encara que d’entrada ens pugui costar desxifrar-ne tot allò que ens pugui voler dir. En aquest espectacle entre la dansa contemporània i l’acrobàcia, Roser López Espinosa ens presenta una coreografia grupal on els vincles són tan essencials com els individus en si mateixos.

En el programa de mà s’explica que “el nus embolica, per dir-ho d’alguna manera, les mans al món, els ulls a la terra, el cos als altres cossos”. Per tant, es pot entendre el nus com a un punt de tensió i retenció, el que seria contrari a la llibertat. Però alhora es podria definir com el vincle, el punt d’unió entre dues coses que permet que aquestes formin un tot malgrat ser dos cossos individuals. El nus com a allò que ens manté units i ens obliga a avançar cap allà mateix.

Tant els moviments, com el vestuari i l’escenografia desprenen una senzillesa i delicadesa pròpia d’aquestes relacions personals, la qual cosa no impedeix que al llarg de la peça puguis sentir un punt de misteri cap al que passa sobre l’escenari. La banda sonora i les diferents dinàmiques per les quals passa la coreografia permeten respirar als moviments, els quals creen una atmosfera carregada de llenguatge corporal.

Es tracta d’un relat que ens parla dels vincles, les relacions i on se’ns mostra tant a l’individu com a un grup d’ells. Sembla un joc entre el fer i desfer, la retenció i la llibertat, la força i l’elasticitat, el jo i el nosaltres. Un joc on les individualitats s’entreteixeixen creant el conjunt, on allò individual es mescla amb la resta del grup formant una massa amorfa que fa desaparèixer la persona. Un gran embolic on la fluïdesa i el contacte són constants, permetent aparèixer entremig petites espurnes de risc pròpies del circ.   

Jan Cabarrocas@JanPicapiedra