Aucune Idée
El Canal, Temporada Alta, 27 de novembre de 2021
Un replà d'escala anodí, amorf, les portes silencioses d'uns veïns – que podrien molt bé ser els nostres veïns- una bústia, i el retall del rebedor d'un dels pisos amb una cadira, un quadre sense imatge i un radiador. En el pis hi viu un músic, i en el replà d'escala s'hi troba – sovint- un altre home, possiblement un veí? Aquesta és la premissa i el resum de tota l'obra, no passa ni més, ni menys i tanmateix no hi ha necessitat ni de més, ni de menys.
Aucunne idée, amb Christoph Marthaler com a director i Graham F. Valentine i Martin Zeller com a protagonistes, és d'una senzillesa absoluta que la fa especialment bella. En el transcurs de l'espectacle, com si estiguéssim espiant a través del pany de la nostra porta, absorbim la relació que uneix els dos homes solitaris. Una amistat creada a través del dia a dia, de la quotidianitat, de ser allà al costat, de les petites coses. Una amistat a la qual no cal posar paraules perquè es traslladi indubtablement a l'espectador.
Acompanyant el dia a dia en el bloc de pisos dels protagonistes hi ha la música en directe a través de Martin Zeller, la poesia sonora a través de Graham F. Valentine i l'escenografia. Els sons del nostre dia a dia (les claus, el radiador, les interaccions, la lectura en veu alta...) s'integren i construeixen l'obra. Mitjançant una repetició de sons, d'accions i situacions se'ns trasllada la sensació absoluta de quotidianitat. L'ús constant de la repetició, amb la paraula, amb les portes, amb les escenes, és un sistema que enganxa el públic, que identifica fàcilment el seu dia a dia amb el dia a dia de l'obra. Aquesta decisió d'utilitzar la repetició sonora, vocal i gestual com a conductora vehicular de l'escena és un detall que acaba creant el marc que ens fa entendre la humanitat realista de l'amistat dels dos protagonistes. No ens diuen qui són, no ens diuen què els uneix, ni sabem quina és concretament la temporalitat de l'obra, tanmateix percebem el pas del temps, del dia i de la nit (amb un subtil joc de llums) i sabem que els estan passant els dies, com ens passen a nosaltres, en el context de les seves llars.
Finalment, i no per això menor, és necessari fer esment a l'actuació de Graham F. Valentine. No havia vist res ni de l'actor ni de Christoph Marthaler fins el moment, ni havia escoltat mai poesia dadaista. Tot i que l’actor ja havia arrencat alguna rialla amb el joc de la repetició de la caiguda de claus de la bústia (picada d'ullet exagerada al que segur ens ha passat a tots alguna vegada), res a veure amb les rialles que va provocar a la sala Graham F. Valentine llegint el que entenc que era poesia dadaista, amb seriositat i sense grans gestualitats, com si fossin les instruccions d’un radiador. No sé si és del tot el meu tipus d'humor, però ho era innegablement de la majoria de la sala, i em sembla brillant la capacitat de l'actor de generar aquesta resposta únicament amb la dicció i l'entonació d'uns mots sense significat concret una vegada i una altra.
Per tant, tal com ell mateix repetia... "What a B, what a beauty!"
Mar Cabarrocas
