El bosque
TNT. Sala Muncunill, 29 de setembre de 2018
La proposta més llarga del TNT d'aquest any ha estat El bosque, una instal·lació performativa amb direcció i dramatúrgia de Juan Navarro i Pablo Gisbert que ha estat oberta al públic i en constant construcció durant tot el festival. Després d'un any i mig de feina tot el material, bàsicament branques però també molta corda i talent, és a punt per començar la construcció d'un bosc que serà destruït en acabar el festival.
Els protagonistes d'aquesta creació són joves desocupats que han volgut formar part d'aquest projecte que, al meu entendre, va molt més enllà de la instal·lació en si. Essent per ells una oportunitat de crear en grup, aquell pensar junts de Marina Garcés que ens fa anar més enllà del que sols podríem aconseguir. Una construcció col·lectiva amb un objectiu concret, un alt nivell d'implicació i compromís sense el qual això no hauria estat possible.
Així com el teatre, la seva idea era efímera, anar-hi i gaudir-ne al moment. Aquesta era la intenció dels ideòlegs, construir un espai on el públic s'hi perdés i, sobretot, s'hi estigués per poder apreciar realment la proposta en totes les seves dimensions. I és que, talment com passa al bosc, cada moment del dia era diferent; boira, tempestes, incendis, fums... l'ambient sonor en directe de AMSIA contribuïa a la creació d'aquests efectes climatològics. La idea era trencar les regles del temps, que el públic passegés pel bosc, hi jagués i oblidés la necessitat de fer alguna cosa; el terra del bosc, però, era fred i dur, i no convidava gens a estar-s'hi. Fet que sens dubte va contribuir en què el públic, segons dades dels directors, no s'hi quedés més de 2 minuts de mitjana. Una proposta que si no te l'expliquen és molt difícil de captar-ne l'essència: oblidar les preocupacions i ocupacions i gaudir simplement d'una vida contemplativa.
Parlant amb els directors ens arriba una altra imatge d'aquests joves que, lluny de ser ninis, viuen el present, essent on són, sense plantejar-se què faran en un futur ni qüestionar-se el que ja ha passat, amb una concepció del temps que es dilata i s'arrossega com es podia veure a la projecció sobre el making off de la recollida de branques a la sala del costat d'aquesta instal·lació. Uns directors que veuen en el fet de fer perdre el temps als espectadors una idea més radical que qualsevol efecte espectacular que es pot fer avui dia en les arts escèniques.
Una proposta que ben explicada pren una dimensió molt interessant.
Joana Cortils
