The Mountain, the Truth and the Paradise
Teatre de Salt, 23 de novembre de 2017.
La companyia Mal Pelo treballa des de fa anys amb creacions que ofereixen perspectives multidisciplinàries sobre la dansa. Enguany no ha sigut diferent, al festival Temporada Alta hem pogut acudir a dues cites amb els artistes: Maria Muñoz, per una banda, que juntament amb el Niño de Elche han representat Siete Lunas; i per l’altra, Pep Ramis amb un solo titulat The mountain, the truth and the paradise, tres elements imprescindibles per a la recerca d’un mateix.
El solo de Ramis és un retorn als seus orígens i a la necessitat de reflexionar sobre la condició humana. En aquest espectacle, Ramis investiga i s’endinsa en allò desconegut, aquell lloc al que pocs tenen el valor de dirigir-se. I ho fa a través de les eines amb les que se sent més còmode: la pintura i la dansa.
El moviment del ballarí convoca el característic estil de Mal Pelo: salts, girs i desplaçaments que primen la precisió del gest i l’encontre amb un ritme personal que es fila a mesura que el ballarí es troba amb l’espai blanc. La peça és un diàleg en forma de conte entre l’artista i l’home, i de retruc l’espectador és convidat a observar la relació que l’intèrpret té amb aquests personatges que habiten dins seu. Ramis ens fa caminar cap a algun lloc llunyà i tornar-ne. Com a espectadors, pugem fins al cim de la muntanya que Ramis primer ens descriu, després pinta i finalment dibuixa al terra de l’escenari. L’espai es modifica igual que ho fa el moviment i la il·luminació. D’aquesta forma l’escenografia es la superfície a on el cos de l’intèrpret juga, es pregunta, investiga, crea... L’intèrpret es transforma i es relaciona entre els dos mons, l’intern i l’extern, apareix amb una ratlla de color blanc amb tocs quixotescos intentant parlar-nos d’un món invisible, impermanent i fluid, un món que canvia i desapareix.
L’atrezzo converteix l’intèrpret en un personatge que va i ve, entre la ficció i la realitat, un triangle en el que l’artista ha de saber moure’s per poder comunicar al públic allò que, en un primer moment, no té cap codi, perquè emergeix del caos creatiu. Em fa pensar en el triangle que V. Kandinski descriu en De l’espiritual en l’art, una forma geomètrica que, com la muntanya de Ramis, representa el paper de l’artista dins de la societat, com a transmissor d’idees. L’art fa moure la societat endavant a mesura que l’artista comparteix allò que el mou a crear, les inquietuds personals que esdevenen socials i compartides, per poder fer que el triangle avanci.
Ramis posa de relleu amb aquest espectacle allò que els humans intentem entendre, copsar, retenir en una idea, en una història o narració, en un dibuix a mode d’imatge del món i després la dansa, el moviment fugaç que es perd quan hom tanca els ulls i ja no hi ha res més que les petjades d’un moviment que no es glaça, un moviment que per ser vida continua afable i impertorbable. Ramis, torna amb una força i una presència inigualable en aquest solo per transmetre’ns aquesta idea de la pròpia naturalesa fugaç i de la necessitat de fer-la present amb petites creacions i actes de comunicació cap als altres.
Azucena Moya
