La companyia Kamikaze reinterpreta L'oncle Vània de Txákhov amb dues noves versions
La inquieta companyia Kamikaze continua creant projectes com Vania x Vania, dues reescriptures amb estils i enfocaments diferents de L’oncle Vània de Txékhov. Peces independents i representades en dies diferents, però interpretades pels mateixos actors, amb Javier Cámara com a protagonista, i adaptades pel mateix director (Pablo Remón). Vania x Vania (v.1) és un Txékhov nu i essencial, amb un enfocament minimalista del text. Comprant els dos espectacles, es pot optar a un pack de descompte.
Vania x Vania (v.1)
Teatre Municipal de Girona, 12 d'octubre de 2024
Quan es reconstrueix un edifici històric de valor sovint es forma una onada de debats que defensen dues opinions consistents: la primera és que reconstruir els edificis els treu l'essència i que, per tant, és nociva pel seu valor, i la segona és que és una forma de preservació del patrimoni, i que destinar estudis i recursos a aquestes obres arquitectòniques les dignifica i hi suma el valor de la reconstrucció.
Però, davant aquest debat, què passaria si algú trobés una forma de preservació de les construccions, que no fes mal a la peça i que, a més a més, no es perdés la construcció original? Doncs justament això mateix ens presenta en format teatral Pablo Remón, amb Vania x Vania (v.1) una de les seves dues reescriptures del text original de Txékhov, L'oncle Vània.
La peça es fa valdre pels elements destacats: sis dels millors intèrprets del panorama actual i sis cadires. Aquesta escassetat d'elements deixa el protagonisme a la comicitat del text i ens apropa a la interpretació impecable de Javier Cámara, Juan Codina, Israel Elejalde, Marta Nieto, Manuela Paso i Marina Salas.
La feina més complicada, des del meu punt de vista, és la simplicitat de l'escenografia, del disseny de llums i d'estalvi de recursos innecessaris. Com a públic de teatre, és agraïda la literalitat del disseny lumínic, quatre parts, quatre quadres, quatre llums que et marquen la peça, així com és agraïda la formació de patrons de moviment que et fan entendre els espais en els quals es troben sense ser explícits. Aquest estalvi al qual s'aferra Vania x Vania (v.1), fa que se m'acudeixin moltíssimes preguntes per resoldre, sobretot escenogràficament. Com han aconseguit fer-nos entendre tots els espais tan sols amb cadires? Quantes hores de tècnica han de dur al darrere els actors per encendre i apagar la seva presència, durant pràcticament dues hores d'espectacle, sense sortir d'escena? En quina mesura ha estat present el figurinista durant els assajos perquè fos tot tan dinàmic i funcional? I, de veritat, per què les cadires són verdes?
Considero que actualment, sobretot quan es fa un clàssic, es tendeix molt a la desconstrucció i a posar a escena recursos poc comuns. Però, actuar per oposició a una peça artística és igual de fidel a ella, i aquests recursos es reiteren a molts llocs i, per tant, la innovació perd les seves propietats positives. Per això penso que en mantenir recursos molt senzills, molt poc exuberants i tan recurrents, aquest és el Txékhov menys Txékhov que he vist mai. Ens treuen la característica més pesada del text i el fan còmic i ens buiden pràcticament l'espai i, tot i això, es manté el missatge i els codis.
Pablo Remón ens recorda que no calen grans produccions per fer aixecar tot un públic a aplaudir, que dels textos més densos i dramàtics de l'època se'n pot fer comèdia i demostra també la necessitat d'apropar el públic al teatre clàssic fent-lo "més dinàmic". Un treball quirúrgic, una presentació desproporcionadament polida. Les meves més sinceres benaurances a tot l’equip.
Jana Got
@emdicjaneta