De mensheid (La humanitat)
El Canal, 27 d'octubre de 2017
[caption id="attachment_1107" align="aligncenter" width="314"]
©Kurt Van der Elst[/caption]
Una cantant lírica (Claron Mc Fadden) entona una peça de Purcell a cappella. En la semioscuritat, l’actor belga Josse de Pauw puja al pedestal i comença la defensa de la humanitat, com si fos a jutjat. En fa una lloança, segons les instruccions del seu client, l’escriptor Arnon Grunberg. Al cap de poques frases però t’adones que quelcom grinyola: el defensor està fent d’advocat del diable i el que explica és enginyós i divertit, però no és raonable. No només la seva posició és indefensable, sinó que a ningú de nosaltres ens agrada escoltar una justificació de l’odi i de les guerres. Estàs allí assegut i penses: “No en el meu nom!”. L’atmosfera és surrealista: el client de l’advocat puja a una màquina de rem, la cantant improvisa unes melodies, amb l’acompanyament pianístic de Kris Defoort. La primera part es conclou bruscament, amb un canvi sobtat a l’escenari i uns elements simbòlics, i comença una segona part en la qual té lloc un diàleg entre els actors, criticant el que s’acaba de posar en escena. Arnon Grunberg també es dirigeix directament a la platea, en francès, com si estiguéssim conversant al rebedor de casa. Entre altres coses esmenta la independència de Catalunya i ens convida a la seva habitació d’hotel per una orgia. Els actors juguen constantment entre solemnitat e intimitat, entre la declamació i la espontaneïtat. Però al capdavall tot és ficció, t’estan enganyant.
De Mensheid, la humanitat, és un espectacle d’avantguarda holandesa derivat d’una adaptació de Mark Schaevers de In praise of mankind, un text de Arnon Grunberg publicat a l’any 2001 amb el subtítol In praise of folly. Es presenta, per tant, com una mena de versió ajornada, o bé una seqüela, de L’elogi de la follia de Erasme de Rotterdam. Un text esgarrapós, ple d’ambigüitats amb uns trets d’absurd. Desafortunadament, el text en holandès no ha estat traduït a cap altre idioma; una llàstima, pels qui tenim el costum de rellegir allò que anem a veure al teatre.
L’espectacle és en holandès, un idioma amb un so líquid, que flueix e hipnotitza. Els sobretítols en català són projectats a l’estructura de fusta que emmarca l’escenari. Seguir aquesta obra no és fàcil, hi ha potser masses elements de distracció, sobretot si tenim en compte que el públic ha de llegir els sobretítols. Personalment, se’m fa difícil trobar sentit als elements musicals, tret de moments puntuals tal i com la transició entre primera i segona part. Assistir a una obra d’aquest tipus en llengua estrangera és problemàtic: més d’una vegada va passar que ens riguéssim per quelcom que havíem llegit però que l’actor encara no havia dit. També el fet que la interacció amb el públic fos en francès va impedir que tothom pogués endinsar-se a l’espectacle, ja que els espectadors que no entenien el francès es varen quedar en blanc.
Estic segura que aquesta peça guanyaria molt en termes de força expressiva, si estigués traduïda a un idioma directament comprensible al públic. Tot i així, en un context lluny de l’òptim, va ressaltar la excel·lència dels actors que van aconseguir establir - i mantenir - una connexió amb el públic. La obra no es fa pesada ni avorrida: al contrari, vaig sortir pensant que tant de bo l’hagués pogut veure dos o tres cops més.
Lucia Gusmaroli
