Ventura

informació obra



Intèrprets:
David Planas, Meritxell Yanes
Escenografia:
Art estudi
Vestuari:
Carme Puigdevall i Plantés
So:
Salvador Garcia
Sinopsi:

Història de dues dones que són moltes: la Maria, casada amb un metge de Celrà amb dos fills, i la Teresa, que duu tota la vida dedicada al germà assegut en una cadira de rodes. I si... Quantes vegades ens demanem què hauria passat si les coses fossin diferents? Però no hi ha camí enrere. L’autèntica ventura és omplir els silencis de l’aventura vital amb l’alegria de les paraules. David Planas i Meritxell Yanes, dos habituals del festival en altres companyies, ens conviden ara a entrar a la seva vivenda real, la casa noucentista de Can Pagans, perquè en vivim la memòria amb l’eco d’aquestes històries. Teatre vivencial per a 25 espectadors per sessió. Una experiència diferent.

Crítica: Ventura

10/04/2019

És difícil viure res com Ventura, si no és vivint Ventura

per Dídac Manzanares

Ventura Can Pagans, 23 de març del 2019 [caption id="attachment_4492" align="aligncenter" width="456"] © Bernat Casero[/caption]

Quatre personatges, tres habitacions, dues històries, un actor i una actriu. Unes vint persones de públic i no més de dos metres de distància entre les cadires i l'escena.

L'espectador arribarà a Celrà, al carrer principal, es trobarà una casa de tres pisos amb gent fent el toc. Un carrer desert i un portal ple de gom a gom. Els intèrprets, la Meritxell Yanes i el David Planas viuen al tercer pis d'un edifici històric noucentista, el segon és l'escenari, tres estances perfectament conservades i gens reestructurades. Uns espais tan menuts que provocaran, alhora, empatia i incomoditat. És el lloc perfecte per experimentar, per veure i per viure, el teatre de proximitat.

La Teresa i la Maria tenen vides d'allò més diferents, o això semblarà al principi de l’obra, que és el final de la història. Dues històries familiars marcades per decisions no sempre encertades, fets atzarosos que ho canvien tot i caràcters forts que els protagonistes no trigaran a demostrar. És la història d'una metgessa amb dos fills, la Teresa i la de la Maria, que ha dedicat tota la vida a cuidar del seu germà. A poc a poc, en una obra que no segueix un ordre cronològic, les dues històries s'aniran perfilant, com si fossin trencaclosques.

Ventura és una obra de les que fan mal. Els crits de la Maria ens ho deixen clar: no és un espectacle d'humor -cosa que havien demanat els actors a la Cristina Clemente, quan li van fer l'encàrrec del text- sinó una reflexió sobre les conseqüències dels actes que prenem i, és clar, de la importància de l'atzar en la configuració del relat vital. Les poques ocasions per riure són, més aviat, l'excusa per poder alliberar tanta tensió o alguna rialla de tendresa en les escenes més entranyables.

Es tracta d'una peça crua, on no existeix la música i on l'escenografia és gairebé inexistent. Un escenari que no permet alternativa: o el vius o el vius.

Dos actors han d'interpretar més de quatre personatges en una obra sense talls. I ho fan de la millor manera possible. És l'espectador qui s'ha d'esforçar per canviar el xip dels personatges, els actors ho fan amb total naturalitat.

Perdre's és senzill, Yanes i Planas no han triat un mètode senzill per explicar aquesta història. Els actors, però, oferiran una post funció en la qual podrem resoldre dubtes. Ventura és la copeta de vi que fas al rebedor, és la funció i és el pica-pica i el cava que t'ofereixen en acabar. Sense els tres moments, no es pot viure la història.

Una obra que, des d'un principi i donada la seva ubicació, format i sistema de venda d'entrades, presenta una aura de misticisme. I no són fets atzarosos, sense ells, res seria igual. És difícil viure res com Ventura, si no és vivint Ventura.

Dídac Manzanares @DidacManzanares