Jacuzzi

informació obra



Composició musical:
Clara Peya
Intèrprets:
Laia Alsina Riera, Oriol Guinart, Antònia Jaume
Ajudant de direcció:
Jordi Centelles
Escenografia:
Sergi Corbera , Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Joana Martí
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Companyia:
La Solitària
Autor:
Aleix Aguilà
Sinopsi:
Jacuzzi és un musical de cambra amb text de Marc Rosich i música original de Clara Peya, una peça a cavall entre la farsa desmesurada i el thriller polític. Àngela Amat, l’alcaldable d’esquerres a les imminents eleccions municipals, amaga un secret: s’està instal·lant a casa seva un caríssim jacuzzi de gamma alta. Per tal que la informació no arribi a la llum pública, Àngela vol fer signar a l’instal·lador una clàusula de confidencialitat... però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l’equipament un cop a la setmana. Aquest, però, no és l’únic secret que amaga Àngela: la política progressista fa anys que està embolicada amb Agnès Amich, la flamant cap de comunicació del partit conservador. Amb aquest excés de secrets guardats a l’armari, la campanya electoral es presenta insostenible

Crítica: Jacuzzi

13/06/2019

És el luxe políticament reprovable?

per David Jou Bueno

Jacuzzi Sala Flyhard, 9 de juny de 2019 [caption id="attachment_4777" align="aligncenter" width="757"] Foto: Roser Blanch[/caption]

Falten pocs dies per les eleccions i la candidata del partit municipal d’esquerres s’està construint un jacuzzi de gamma alta, d’un color rosa Paris Hilton i amb un fil musical especial. Què en pensarà, la gent, si aquesta informació es filtra? És el luxe moralment, políticament, reprovable?

En plena ressaca municipalista, pendents només dels pactes post-electorals, ens queda Jacuzzi (fins el 17 de juny!). Una comèdia-musical que tracta la hipocresia en la política institucional (o professional, ecs).

En el repartiment hi trobem Antònia Jaume, que encarna l’alcaldessa en funcions i candidata a la reelecció, Laia Alsina, assessora de l’oposició i amant de l’alcaldessa, i Oriol Guinart, el lampista, que ho sap tot i vol aprofitar-se’n. Els tres intèrprets canten unes peces que s’enganxen maleïdes com l’himne d’un partit. Destaca especialment Laia Alsina, en un paper en el que sap jugar molt, divertida, i en treu partit.

L’escenografia és aparentment simple: un jacuzzi al mig de l’escenari. Al mateix lloc on fa poc hi vèiem el mig cotxe de Lifespoiler. És el que té, la Flyhard, que l’escenari té la mida exacta. La de mig cotxe o la d’un jacuzzi. No gaire més. Hi han fet també un joc de llums i de so que, a més de servir per la cromoteràpia del jacuzzi, acompanya l'obra magníficament.

Amb el format d’una comèdia simpàtica, escrita per Marc Rosich, i amb música de Clara Peya, reflexionem i riem sobre algunes de les vergonyes de la democràcia representativa.

Per cert. Hi ha una anècdota, potser apòcrifa, de l’inefable Alejandro Lerroux. Després d’assistir a una manifestació obrera uns manifestants se’l van trobar prenent ostres i cava a una terrassa del Paral·lel. Quan l’hi ho van recriminar, ell va dir que lluitava amb el moviment obrer per a que tots poguessin prendre ostres i cava. Així, que passa el temps i les coses canvien. Abans eren les ostres i el cava, i ara pot ser un jacuzzi, o un "chalet" amb piscina i caseta per convidats. Sí és que Jacuzzi és ficció i comèdia, però no tant.

David Jou @DavidDovlatov