Orsini

informació obra


Direcció:
Xicu Masó
Intèrprets:
Míriam Alamany , Júlia Barceló, Pol López, Pau Viñals
Escenografia:
Judit Colomer
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Vidal Soler
Ajudantia de direcció:
Laura Calvet
Companyia:
Roser López Espinosa
Coreografia:
Roser López Espinosa
Sinopsi:

Una ficció anarquista sobre la burgesia o una ficció burgesa sobre l’anarquisme?

Uns nuvis continuen decidits a celebrar el seu casament el dia després d'una derrota que esdevindrà per sempre més un dia històric.  Però alguna cosa grinyola i posa en alerta els convidats durant el banquet: una bomba Orsini apareix mig soterrada al jardí, un artefacte que va causar una explosió al teatre de la ciutat, avui just fa un segle.

Crítica: Orsini

31/05/2019

Esclata la Sala Tallers

per Maria Pujol

Orsini Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers), 16 de maig de 2019 [caption id="attachment_4751" align="aligncenter" width="420"] Fotografia: May Zircus[/caption]

La bomba Orsini triga una mica en activar-se però quan ho fa, esclata i s’emporta tot allò que hi ha al seu voltant, concretament, el públic de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

El muntatge, dirigit per Xicu Masó, té un inici una mica lent, però tot el lent que pot ser un muntatge protagonitzat per La Solitària. Ens situem (o això ens creiem els espectadors) en ple casament en una masia rural típica d’algún indret del territori català. Els tres protagonistes, tots convidats que assisteixen a la celebració, coincideixen a les afores de la masia i intercanvien experiències, anècdotes i visions del món i de l’actualitat que els envolta. Amb els seus diàlegs ens van desvetllant coses sobre ells i sobre què els ha portat a trobar-se aquell dia. La primera meitat de l’obra és doncs, simplement, una exhibició de talents per part de la Solitària. Júlia Barceló, Pol López i Pau Viñals fan honor al seu ja consolidat nom i omplen l’escena de les seves respectives particulars essències.

Passada ja mitja funció, el text d’Aleix Aguilà pren un gir espectacular. De sobte apareix una bomba Orsini soterrada al jardí de la casa. Una bomba com la que va esclatar al Liceu l’any 1893, en l’atemptat anarquista que es va endur la vida d’una gran part del públic assistent a la funció de Guillem Tell que s’hi representava aquella nit. Entra en escena Míriam Alamany, que obra un discurs que comença a desmuntar tots els personatges en busca de la veritat. I no només els ataca a ells, sinó que també intenta carregar-se els personatges que assisteixen a la funció: els espectadors. L’obra s’inunda de pensaments i d’autocrítica, i va explorant els límits de cadascun dels presents.

I és que Orsini esdevé ràpidament un espai de reflexió i de canvi, amb l’objectiu de fer que l’espectador sigui partícip de la funció i que senti i es qüestioni les mateixes pors que s’exposen als protagonistes, ajudats per les seves interpretacions.

Tan de bo que torni. Si voleu deixar-vos treure de la zona de confort del pati de butaques i teniu ganes de pensar i de crear no us l'haurieu de perdre.

Maria Pujol @MariettaPuco