Primera crítica del Guim Oliver i Juher
El pes d'un cos
Teatre de Salt, 19 de febrer
“Mai se sap on comença una història, on és l’inici exacte, aquell moment on comença el relat… [...] Potser tot va començar així, amb un nus impossible de deslligar.” L’obra comença amb aquesta reflexió introductòria de l’Olga, la protagonista interpretada per una genial Laia Marull, que ens avança subtilment què passarà durant l’obra. L’ictus que pateix el pare de l’Olga agafa les unitats aristotèliques d’acció, temps i espai i les esparraca de dalt a baix, fent que inici, nus i desenllaç es confonguin i que l’escenari es torni a la vegada un hospital, les escales d’un bloc de pisos o fins i tot la consulta d’una pitonissa.
Victoria Szpunberg, autora i directora del text, comenta que la idea original de l’obra era fer una adaptació de Les tres germanes d’Anton Txèkhov, però que per unes coses i per les altres el text s’ha acabat tornant una autoficció que posa com a tema principal la pregunta que s’ha fet molta gent que ha passat per una situació similar: quin sentit té mantenir en vida el cos d’algú que ha perdut totes les facultats que ens fan humans? Malgrat tot, Szpunberg manté els personatges principals de l’obra de l’autor rus, l’Olga, la Maixa i la Irina, però només en veiem “pròpiament” la primera de les tres. També cal dir que a Les tres germanes el pare ja és mort de bon principi, mentre que a El pes d’un cos, no. Abans de veure l’obra ja coneixem el seu tronc, una filla que brega amb una situació complicada en tots els aspectes de la paraula, l’ictus del seu pare, però les branques que es van desenvolupant a mesura que avança l’obra ens mantenen enganxats a la butaca des del principi fins al final: el que ens pensàvem que seria una història de llàgrima fàcil es torna de mica en mica en una reflexió de caràcter bastant oníric sobre la fe, la realitat, la vellesa o els diners i també menciona temes com la transexualitat, l’herència —amb una referència al Rei Lear de Shakespeare— o el comunisme.
El fet de passar per tants temes universals i fer pinzellades d’altres temes un pèl forçats que no s’acaben d’aprofundir podria suposar un cert punt de caos dramatúrgic, una història que va seguint la seva línia però que de vegades es desdibuixa. Malgrat tot, la posada en escena aconsegueix col·locar-ho tot dins d’un sac, a través de la música en directe interpretada pels mateixos actors, l’ús de projeccions de fotos o vídeos per simular una videotrucada amb les germanes de l’Olga o bé amb la infiltració de moments còmics que endolceixen l’obra.
A part de la bona interpretació dels actors, destacant el paper de Carles Pedragosa, que és capaç d’interpretar personatges femenins o estrangers sense caure en l’estereotipació, cal fer una menció especial a la formidable utilització dels recursos luminotècnics que acompanyen l’obra en tot moment. Amb les llums de Marc Lleixà s’aconsegueixen unes transicions brutals i molt dinàmiques entre escenes que situen de manera molt clara l'espectador en l’espai on es troben els personatges. El que més es destaca de l’escenografia són unes escales blanques molt elevades carregades de pes simbòlic, que representen la mort i el viatge cap al Cel.
Szpunberg barreja elements ficticis amb elements autobiogràfics: amb el seu pare ha passat fa relativament poc per una situació similar a la de l’Olga, de manera que va voler posar a escena aquesta vivència, diu, a tall de “teràpia”. Comenta que la societat occidental no està preparada per afrontar la malaltia i la vellesa, psicològicament parlant. És per aquest motiu que obres com aquesta ens són tan útils, perquè posen les coses sobre el tauler i ens fan que ens conscienciem que quan ens trobem en una situació similar a la de l’Olga no estarem sols, que hi ha gent que estarà disposada a ajudar amb el que faci falta.
Què tenen en comú les monges, els russos i la gravetat? La caiguda del món de dues persones, el del pare i el de la seva filla. En els dos casos es tracta d’una caiguda lenta i molt dolorosa i, sobretot, difícil de gestionar. L’obra ens porta a un viatge a través d’aquests dos mons: el primer, representat amb una tela vermella o amb figures com uns avis de la residència amb capgrossos de Lenin, Stalin i Marx; i l’altre, representat per exemple, a través de la música, amb cançons com Candy, d’Iggy Pop, que l’uneixen amb l’altre món, sobretot amb un vers de la cançó que diu “Candy, Candy, Candy I can’t let you go”, és a dir, “no et puc deixar marxar”
Guim Oliver i Juher
@guimoliveer
