Euforia y desazón
Sala Beckett, 3 d'octubre de 2024
Hi ha obres que tenen una gran història, diàlegs dramàtics i amb potència, una estructura definida, un típic inici-nus-desenllaç, que parlen d'un lloc, d'una gent o d'un moment específic. I n'hi ha d'altres que creen un univers particular, un microcosmos inconfusible. Aquelles obres en les quals t'endinses i sents que has entrat en un espai/temps diferent del qual venies. Aquest és sense dubte el cas d'Euforia y desazón.
La companyia catalana El Eje, s'uneix al dramaturg i director argentí Sergio Boris per portar-nos aquesta peça transoceànica que es va estrenar al Temporada Alta i ara podem veure a la Sala Beckett fins al 13 d'octubre.
El punt de partida, una acadèmia d'adults repetidors mig convertida en taller de neumàtics clandestí. La història? Sincerament, no sabria dir-la, però ja és la intenció de la companyia. Fer un espectacle on el focus no està en la trama o l'estructura dramàtica sinó en els personatges i els seus vincles. Es noten els mesos que van passar fent improvisacions (de fet em va recordar als meus dies estudiant i fent exercicis de Daulte a la meva escola de teatre) en la creació del seu univers i els personatges que interpreten.
Dins el caos que és Euforia y desazón els actors tenen molt clar el que fan i on van. Aquesta seguretat i calma en el que s'està fent i dient, tenint en compte que el que se'ns presenta són uns personatges perduts en un limbe cíclic inacabable, només pot ser el resultat d'un coneixement ple de la peça que únicament s'aconsegueix sent tan partícip de la creació com ho han estat ells.
Moments en què aparentment no passa res, però amb mirades subtils o silencis es diuen moltíssimes coses. Apostes molt altes a nivell emocional i actoral que porten als personatges a uns límits entre la incomoditat i l'alliberament.
Com a públic és tot un viatge. A l'inici em va costar entrar en la proposta, suposo perquè aquí a casa nostra estem acostumades a un teatre on el text i la trama sol ser el focus. Però va haver-hi un punt de l'espectacle on vaig fer un clic i em vaig deixar emportar. En sortir, vaig tenir la sensació d'haver transitat per llocs on feia temps que no passava estant asseguda a una butaca. Incomoditat, tendresa, empatia, llàstima, rebuig, desig... Un teatre cru i quasi sensorial, que pot no ser per tothom, però que sacseja i arriba a racons que el teatre català no acostuma a tocar.
Destacar l'escenografia de Gabriela Aurora Fernández que transforma la sala de dalt de la Beckett (que amb les seves parets a mig acabar sembla feta a mida per aquest espectacle) en un espai caòtic, brut i tan desorganitzat com ho estan emocionalment els personatges que l'habiten. I la interpretació de David Teixidó, oferint els tocs d'humor necessaris per fer balanç amb la decadència i melancolia que es respira, i amb qui empatitzes des del minut zero.
El Eje fa un pas endavant com a companyia, es consolida, arrisca i fa una aposta clara. Em sembla una proposta que tant et pot encantar com avorrir, en el meu cas ha estat una obra que ha deixat pòsit i en la que he estat pensant durant dies (i això no passa massa sovint) per la muntanya russa de sensacions que vaig viure en aquella hora i mitja. Sigui com sigui, em sembla molt necessari aquest tipus de teatre en el nostre panorama teatral. Que ja va sent hora de sacsejar el sector i explotar el cap de més d'un. De moment us queda una setmana per poder veure Euforia y desazón. Moltes ganes de veure què ens presenten amb Tres porques a la mateixa Sala Beckett, on aquest any són companyia resident.
Paula Castillo
@paulacastillo4
