El relleu generacional ja és un fet en el teatre d’Oskaras Koršunovas, un dels directors habituals del nostre festival i el de més projecció internacional del teatre lituà. Jokūbas Brazys ha dirigit La gavina de Txèkhov, tot mostrant la passió i l’energia d’un equip molt jove. Ha convertit el text en un somni col·lectiu i immersiu, en un experiment que traspassa els límits de l’escenari.
Žuvėdra (La gavina)
Teatre de Salt, 8 de desembre de 2023
Žuvėdra (La gavina) comença i un podria pensar que serà senzilla. 6 o 7 cadires plegables a l’escenari i 2 actors. Doncs res més allunyat de la realitat. Tot i que no en l’escenografia, l’obra desborda barroquisme.
L’obra de Txèkhov, sota la direcció de Jokūbas Brazysns, ens parla (o més ben dit, ens crida) d’una cosa tan mundana com és el no-enteniment. Del que ens passa quan simplement no som capaços d'entendre'ns. Veiem còlera, amor i desamor, idil·lis i somnis fets miques. Però aquestes mil històries no teixeixen més que la lúcida imatge del pitjor de l’home. Si Hobbes (o Plaute, de fet) diria que el què ens volen mostrar és que l’home és un llop per l’home, Txèkhov ho porta a l’extrem i ens mostra quelcom encara més cruel: que l’home (i particularment, la dona) pot ser una gavina per l’home (i sobretot per l’home). Aquella gavina que mai és única: una qualsevol entre la multitud. La que es mata per pur plaer. La que ens pot semblar bonica de lluny, però que ens fa fàstic quan la tenim a prop. L’ocell que no canta, que gemega. Que xiscla. Però que per més fort que ho faci, mai creurem que pugui patir. Les trames que es llencen a la cara de l’espectador, per més irreals que ens semblin, no són més que la xarxa que ens porta aquesta gavina captiva a l’escenari. I per més molestes que ens puguin resultar, s’ha de dir que aconsegueixen que ens posem en la seva pell (o més ben dit, en les seves plomes).
Tot i que en general la posada en escena em sembla excessiva en la seva voluntat de transgredir, en certs moments les actuacions de Domantas Starkauskas, Sofija Gedgaudaitė o Augustė Šimulynaitė em van commoure en la subtilesa de la seva expressivitat. De vegades fins i tot mirant directament el públic, no els van caldre ni paraules per expressar tot un món interior (per descomptat, de patiment). Així mateix, algun recurs escènic en concret sí que donava un sentit més profund a l’obra. Em va semblar particularment enginyós que en un dels seus molts brots de còlera els personatges masculins llancessin sense miraments pomes als personatges femenins. Una picada d’ullet a Kafka, i de retruc al símbol bíblic del pecat, on també es llencen pomes com qui llença míssils cap a l’indefens moribund. I és que ben mirat, què és l’insecte monstruós de La metamorfosi sinó una gavina portada encara més a l’extrem (o de fet, portada gairebé al no-res)?
En conclusió, amb Žuvėdra l’espectador no va tan sols a entretenir-se amb les peripècies d’una companyia de teatre i les seves exuberàncies, sinó que també (i sobretot) va a veure una faceta de l’ésser humà que està menys superada del que pensem (i segurament del que voldríem). Per sort o per desgràcia, podrà reflexionar-hi amb tota la calma durant les quasi quatre hores que dura l’obra.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
Fotografia extreta de la web del Temporada Alta.
