Día 6 en el más allá. Mis nietas ya han llegado al pueblo, dicen que están recogiendo pero lo único que hacen es marearme los tapetes. Son majas, pero el siglo XXI las tiene confundidas. Verás tú cuando llegue la Candy, más les vale que no le hayan movido el póster de Chenoa.
Yo la verdad es que estoy un poco angustiada porque al morirme así tan de repente me dejé unos asuntillos pendientes, y no sé por qué me da que las niñas lo van a descubrir todo y va a parecer esto la peli mala que ponían después de Amar es para siempre.
No te cuento más, pero así a corto plazo, se va a armar la marimorena, espero que lo puedan solucionar antes del Día D. Lo dejo por hoy, que me tengo que acicalar para el concierto de bienvenida al más allá de Camilo Sesto.
Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela)Sala Beckett, 25 d'octubre de 2019
Imatge extreta de la web de la Sala Beckett
Totes les famílies amaguen secrets: a partir d'aquesta premissa es
desenvolupa la comèdia Fuck you modern family (o todo sobre mi
abuela), estrenada a la Sala Beckett el passat dia 24 i dirigida per Anna Serrano. Després de la mort de la
seva àvia, l'Alex i la Martina (interpretades per Berta Prieto i Lola Rosales)
aniran a recollir el seu pis del poble i descobriran qui és la Candy (Betsy Túrnez) i tot el que amagava la
seva àvia Manoletina. Reconeixerem de seguida la veu en off d'aquesta, ja que
es tracta ni més ni menys que de Carmen
Machi.
Les intèrprets i autores de l'obra, Berta Prieto i Lola Rosales, són les
més joves d'aquesta temporada i només per això ja ens crida l'atenció veure-les
a la sala gran de la Beckett. Ja les coneixíem com a intèrprets de la cia AURA al pou i autores de l'obra El
Chinabum, que van estrenar el març passat al Teatre La Gleva.
Tot i que l'obra està dins de la temporada anomenada Memento mori (recordem-nos de morir) de la Sala Beckett, es tracta d'una comèdia que fa riure, especialment als millenials i a la generació Z, ja que trobem referències de cultura pop, d'instagram i d'influencers per totes bandes, des de l'Amaia a la Dulceida. També s'ironitza sobre les icones de fa uns quants anys més, i si podem recordar la primera edició d'Operación Triunfo, sentirem que ja no som tan joves (i haurem trobat a faltar que s'esmenti a Bustamante, no tot va ser Bisbal i Chenoa).
Imatge: Àngel Garcia (El Periódico)
Només entrar a la sala ja ens enduem una abraçada de condol i de benvinguda alhora, abans de seure a la butaca passant pel darrere d'una pantalla croma que en veure-la promet originalitat, tot i que no se li acaba de treure tot el suc que podria oferir. A l'altra banda de l'escenari una altra pantalla, on es veuran les imatges que es gravaran a la pantalla croma i altres projeccions, potser una mica massa lluny de les butaques de l'extrem de la sala perquè es pugui veure bé d'un sol cop d'ull. Fora de les pantalles l’escenografia consta simplement d’un sofà, una taula i una tele, ja que representa el saló del pis de Manoletina.
En marxar, una pluja de calces i cançons. En definitiva, una obra que fa riure, plena de referències a les generacions més joves i que ens fa pensar en si les nostres relacions familiars són tan bones com les de les Kardashians.
