Fantasmes, calces i postureig

Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela)
Sala Beckett, 25 d’octubre de 2019

Imatge extreta de la web de la Sala Beckett

Totes les famílies amaguen secrets: a partir d’aquesta premissa es desenvolupa la comèdia Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela), estrenada a la Sala Beckett el passat dia 24 i dirigida per Anna Serrano. Després de la mort de la seva àvia, l’Alex i la Martina (interpretades per Berta Prieto i Lola Rosales) aniran a recollir el seu pis del poble i descobriran qui és la Candy (Betsy Túrnez) i tot el que amagava la seva àvia Manoletina. Reconeixerem de seguida la veu en off d’aquesta, ja que es tracta ni més ni menys que de Carmen Machi.

Les intèrprets i autores de l’obra, Berta Prieto i Lola Rosales, són les més joves d’aquesta temporada i només per això ja ens crida l’atenció veure-les a la sala gran de la Beckett. Ja les coneixíem com a intèrprets de la cia AURA al pou i autores de l’obra El Chinabum, que van estrenar el març passat al Teatre La Gleva.  

Tot i que l’obra està dins de la temporada anomenada Memento mori (recordem-nos de morir) de la Sala Beckett, es tracta d’una comèdia que fa riure, especialment als millenials i a la generació Z, ja que trobem referències de cultura pop, d’instagram i d’influencers per totes bandes, des de l’Amaia a la Dulceida. També s’ironitza sobre les icones de fa uns quants anys més, i si podem recordar la primera edició d’Operación Triunfo, sentirem que ja no som tan joves (i haurem trobat a faltar que s’esmenti a Bustamante, no tot va ser Bisbal i Chenoa).

Imatge: Àngel Garcia (El Periódico)

Només entrar a la sala ja ens enduem una abraçada de condol i de benvinguda alhora, abans de seure a la butaca passant pel darrere d’una pantalla croma que en veure-la promet originalitat, tot i que no se li acaba de treure tot el suc que podria oferir. A l’altra banda de l’escenari una altra pantalla, on es veuran les imatges que es gravaran a la pantalla croma i altres projeccions, potser una mica massa lluny de les butaques de l’extrem de la sala perquè es pugui veure bé d’un sol cop d’ull. Fora de les pantalles l’escenografia consta simplement d’un sofà, una taula i una tele, ja que representa el saló del pis de Manoletina.

En marxar, una pluja de calces i cançons. En definitiva, una obra que fa riure, plena de referències a les generacions més joves i que ens fa pensar en si les nostres relacions familiars són tan bones com les de les Kardashians.

Cristina Sanz-Gadea Ferret
@kotcris // @csanzg1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *