La festa
Teatre Nacional de Catalunya, 26 de novembre de 2023
Què es pot dir d'una vivència personal? Em refereixo, per exemple, a aquells moments en què una amiga teva s'asseu al teu costat. Com qui no vol la cosa, t'explica l'experiència més atroç de la seva vida, que tu fins aquell moment no coneixies, com si es tractés de la recepta de la seva truita de patates o de les vegades que treu a passejar el gos a la setmana. Amb aparent indiferència, com si fos prou madura per tractar el tema amb naturalitat. I t'ho diu equivocant-se, potser. Potser fent concessions exagerades a l'emoció, a la ràbia, a l'humor fins i tot. No estaria bé, en aquest moment de callada vulnerabilitat, corregir les relliscades ideològiques de la teva amiga. Penses que el suport incondicional davant quelcom tan dolorós tampoc és el camí correcte. Què dir, doncs? Es pot opinar d'una vivència personal aliena?
Daniela Freixas recull en el seu text un conjunt d'històries, potser viscudes així, tal qual, per algú de carn i ossos, o potser no. Tant se val. Un conjunt d'històries, en tot cas, d'uns joves que encarnen un mosaic dels problemes socials al voltant de la sexualitat. Falta d'educació i de recursos, desitjos incompresos, violències incontrolables, por i dubtes existencials. Sembla apocalíptic, però no. Apareix l'humor. Apareix la reivindicació desenfadada. Els sis joves personatges ens expliquen les seves històries i ens interpel·len ja com a causants, ja com a còmplices, de la seva trajectòria tortuosa pels mons de la pubertat. I qui podria negar que les seves històries no les ha viscut, entès o acompanyat en algun moment. Per moltes ximpleries, errors o descontrols que es professin i ensenyin sobre l'escenari, qui soc jo o qualsevol altre per invalidar cada una d'aquestes bogeries, equivocacions i drames. És que es fan, a cas, apel·lacions arriscades a un feminisme hegemònic i superficial que no hagi fet jo, o qualsevol altre? Qui no les ha fet, en una taula d'un bar, a les quatre de la tarda, amb amigues que li expliquen les seves experiències més atroces? Amb amigues a qui no sap què dir sinó clar que sí, putos homes!, per molt equivocada que sàpiga que està, tant jo com qualsevol altra que ho hagi fet? En aquest sentit, el text pot ser una mostra interessantíssima de la historicitat més radical. Inserit perfectament dins les tensions de la pròpia vida quotidiana del públic: adolescents de setze anys, els seus pares i joves nostàlgics. A tothom la recomano, a tothom, trobo, es dirigeix conscientment el text d'una forma particular per a cadascú.
Tanmateix, trobo importantíssim remarcar certes fissures que em van fer dubtar del caràcter revolucionari de la peça. Emparat per aquest discurs d'amiga adolescent, sembla que el text esquivi crítiques ideològiques potents. Al cap i a la fi, és difícil opinar sobre vivències alienes. Però no per això hem de passar per alt, per exemple, la nul·la menció a figures cuidadores masculines. Si explico que surto de l'armari, li explico a ma mare. Si tinc una crisi nerviosa per la pressió social al voltant del sexe, qui em salva és la mare. Si tinc un nòvio maltractador, qui es preocupa és la mare. Si surto de festa amb faldilles curtes, qui em diu que vigili i em truca cinc vegades durant la nit és, clar, la meva mare. És una forma discreta d'assenyalar els rols extremadament sexistes i misògins de moltes famílies o és, en canvi, un descuit revelador i una mica preocupant de l'autora? O, per exemple, no parlar en cap moment de classes socials, és una forma d'intentar representar més fidelment un sector d'una societat fragmentada o, sospitosament, un posicionament inconscient de la dramatúrgia? Podem detectar un punt d'infantilització en la resolució humorística d'uns conflictes tan profunds i adults?
No m'agradaria, tot i això, estar demanant un melodrama. Penso que cal, arribats a aquest punt, felicitar també les referències intel·ligents a les bromes que es fan un dia qualsevol a les quatre de la tarda en un bar entre amigues. Si aquí faig aquest avís és per pura necessitat personal, i en contra de la creença, també personal, que una crítica només ideològica no és una crítica. Diré, per tant, com a complidora dels meus principis, sempre que puc, que l'obra val la pena per quatre raons. La primera; les actrius (Laura Gaja, Eloi Jaume, Abril Julien, Júlia Mascort, Ravina Raventós i Biel Rossell Pelfort), sense elles no s'aguantaria tan bé com ho fa aquest text de què ja hem parlat. La segona, i em repeteixo, perquè és molt divertida. També, en tercer lloc, perquè divertint-nos podem, després, parlar sobre tot el que queda plantejat en aquesta crítica, i que per molt criticat que hagi sigut, no podem obviar que és la peça qui ens dona la possibilitat de discutir-ne. I per últim, per gaudir d'una escenografia (Adrià Pinar) no del tot heterodoxa, però bastant curiosa i trencadora.
Amb tot això, llegiu sobre feminisme i aneu al Nacional.
Anna Ginestà.
@annaaginesta
