La vida suspesa
Baixos 22 del Teatre Tantarantana, 6 de novembre de 2024 (estrena)
Hi ha cops a la vida que sense voler-ho t’has d’enfrontar a un únic verb: morir. I si de sobte, l’atzar ha decidit que és el moment, no pots escapar-te, encara que vulguis. La mort dels ideals, d’un costum, d’algun somni. Però potser la que més ens inquieta i ens costa observar és la mort de l’existència física. La mort del cos. Deixar de ser de manera individual per passar a ser un record en el col·lectiu d’aquells que en la intimitat ens han atrevit a estimar. I és curiós, perquè encara que morir forma part de tants altres verbs com podria ser florir, cantar o ballar, aquest verb de sobte, quan et toca de prop, té una transcendència, i un pes. De sobte, es converteix en eternitat.
La vida suspesa de Lucia Calamaro, dramaturga italiana, amb el seu dramma di pensiero ens situa en aquest temps de pausa que es genera quan ens perdem dins els pensaments, quan no volem oblidar. Quan lluitem per recordar. I ho fa des d’una perspectiva optimista, amb molt d’humor, humanitat i profunditat.
Així, en una casa en plena mudança amb tocs de poesia: amb una làmpada, alguna caixa d’empaquetar, vestits de flors, i un ciclorama que dona calidesa a l'escena disseny de l’escenògraf Roger Orra, el fantasma de Vanessa acompanya a Jacob i tots dos ens dibuixen impressions de la seva relació particular, plena de matisos, i de moments de vida: com eren un, i altre, i els dos junts.
Tot comença en un mal de cames, de la manera més natural. I enfrontar-se a dir-ho a la filla, Júlia, no és tasca fàcil. I dir-s’ho a un mateix tampoc, per això Jacob decideix anar a la consulta a explicar que li passa a Vanessa. Si us fixeu el nom dels personatges i els actors té una correspondència, Lucia Calamaro ha pres aquesta decisió dramatúrgica, i en algun moment amb humor carrega els noms de diminutius. Carles F. Giua com a traductor ha sabut traslladar al català els moments de quotidianitat, que ens fan somriure, i sostenir la melodia del text que ha ajudat a la direcció de Roberto Romei amb els actors Júlia Morella, Vanessa Segura i Jacob Torres: simpàtics, però també plens de seducció: sent molt agradable de mirar com es mouen. Romei ha sabut atorgar el pes al cos i a la paraula, provocant que tinguessis ganes de saber quina seria la següent imatge dins aquest núvol rosa, aquesta mena de boira, que a poc a poc ens ha embolcallat amb sons de música pop italiana escollida per Gerard Marsal.
"Ens agraden les llistes perquè no volem morir" deia Umberto Eco al seu llibre dedicat a les llistes que escrivim cada dia. Però, Txékhov apunta al Cant del cigne: quan hi ha talent, quan hi ha art, la mort només existeix a mitges. I, Calamaro afirma amb perspicàcia "Si hi hagués una píndola per oblidar-me te la prendries".
Un muntatge simpàtic i amable. El ChatGPT potser titularia l'obra "com la vida mateixa". I és que sota l'aparença de jovialitat i riure s'amaga alguna cosa més profunda: l'amor i la por. El muntatge a més ens fa entendre que difícil és oblidar, més enllà de totes les condicions materials, a aquells que en algun moment ens han fet entendre que és estimar. I això queda suspès a l'aire i són partícules que volen fins a l'infinit. Fins als planetes.
Marina Valls
