Ifigènia
Teatre Lliure, 25 de maig de 2024
Enmig d’una situació de violència extrema com la que viuen algunes parts del món actualment, el tropos del sacrifici mitjançant la destral que invoca Alícia Gorina en aquesta versió d’Ifigènia adquireix un significat esfereïdor que acosta la tragèdia cap a la rellevància política i social que tenia a la polis grega. Si la història de la jove assassinada pel seu pare ja té una càrrega de pathos important, aquesta producció emfasitza la responsabilitat humana dels actes de violència, situant-se així al centre dels discursos contemporanis.
El text d’Albert Arribas fusiona Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures en una obra única que repassa la història de la família, amb referències als fets narrats a l'Orestíada d'Èsquil. La primera part, clara i racional, utilitza les convencions de la tragèdia canònica per explicar el problema dels grecs, aturats a Àulida per manca de vent; la solució proposada per Atena; la indecisió d’Agamèmnon i la convicció de Menelau; la ràbia impotent de Clitemnestra; i el sacrifici d’Ifigènia. La segona part és fosca, fragmentària i inquietant. Recupera la ritualitat del teatre predramàtic girant constantment entorn a l’altar on Ifigènia va rebre el cop de destral, i deixa enrere diàlegs i monòlegs aristotèlics per conjurar moviments cerimonials i atmosferes de tensió.
Els quatre personatges principals de la família de reis micènics els representen tan sols tres actors, cosa que en alguns moments resulta confusa, però que posa la ciclicitat i inevitabilitat de les accions de cadascun per damunt de la individualitat de les seves experiències. Pere Arquillué com a Agamèmnon i Orestes és contingut i torturat, oscil·la entre la culpa i l’esperança. La Ifigènia de Marta Ossó és delicada, però no per això menys decidida, i Emma Vilarasau és excel·lent tant en el paper de Clitemnestra, amb tota la seva fúria, com en el d’Ifigènia, venjativa però oberta a construir un futur diferent. Pau Vinyals i Albert Pérez acompanyen al tercet protagonista com a Aquil·les i Menelau.
Amb una escenografia molt minimalista, la terra que cobreix l’escenari esdevé el record dels boscos cremats en nom dels déus i un lloc on amagar l’arma que els personatges fan córrer entre ells per perpetrar una espiral de violència absurda i descarnada. Els estendards abstractes que es pengen del sostre en escena, amb el seu color vermell i les seves formes ondulants, semblen ser les banderes d’una nació tacada de sang i orgullosa d’estar-ho.
Però el cor és qui mereix un reconeixement especial. Recuperant la seva funció original a l'Atenes de la tragèdia, té un caràcter metateatral: proporciona el context mític necessari per comprendre els feus familiars i les raons dels déus, i se situa al límit entre escena i espectadors, emetent una mirada crítica sobre els esdeveniments i establint relacions amb altres històries i llegendes. A través de la recitació a l'uníson dels fragments parlats, i de la música a cappella original d’Arnau Vallvé, el cor format per Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler representa a totes les víctimes de l'heteropatriarcat i ens insta a preguntar-nos fins quan caldrà tornar a explicar la mateixa història.
Eurípides, el tercer dels grans tràgics, impregna les seves obres d’una desconfiança dels déus que en aquesta versió esdevé una crítica directa a l’ús dels mandats divins com a justificació i excusa de les accions humanes. La decisió central d'Ifigènia, quan tria cedir als desitjos del seu pare i lliurar-se a la deessa per ser sacrificada, apareix representada, més que com a la voluntat d'apaivagar les divinitats i salvar el seu poble, com a un gest de renúncia que busca aturar la violència.
Martina Agustí
