Five easy pieces

informació obra



Intèrprets:
Pepijn Loobuyck, Willem Loobuyck, Polly Persyn, Peter Seynaeve, Elle Liza Tayou, Winne Vanacker
Escenografia:
Anton Lukas
Vestuari:
Anton Lukas
Ajudant de direcció:
Peter Seynaeve
Dramatúrgia:
Stefan Bläske
Autor:
Milo Rau, Sarah Pennypacker
Direcció:
Milo Rau
Text:
Milo Rau
Producció:
CAMPO and IIPM, Kunstenfestivaldesarts Brussels 2016, Münchner Kammerspiele, La Bâtie – Festival de Genève, Kaserne Basel, Gessnerallee Zürich, Singapore International Festival of Arts , SICK! Festival UK, Sophiensaele Berlin Le phénix , scène nationale Valenciennes, pôle européen de création
Companyia:
Teatre al detall
Sinopsi:

Fa cent anys, Igor Stravinski va escriure Cinc peces fàcils per ensenyar els seus fills a tocar el piano. Amb Seven Easy Pieces, Marina Abramovic va dur a terme alguns dels moments més representatius de la performance. Ara Milo Rau inicia els infants en l’absurditat emocional i política, i en els pous sense fons del món adult. Què significa involucrar els nens en el teatre per a adults? Què ens diu això del poder i la submissió, del teatre i la interpretació, del mimetisme i la humanitat?

Five Easy Pieces és un experiment. En cinc exercicis d’absoluta simplicitat, escenes curtes i monòlegs a càmera, els joves actors adopten diversos rols: un oficial de policia, el pare de Marc Dutroux, una de les víctimes, o els pares d’una nena morta. I ho fan a través de les reproduccions que hem assajat juntament amb actors adults: una visita al lloc dels fets, un funeral, una escena quotidiana de la vida del pare de Marc Dutroux. D’una banda, es va desplegant un panorama de la història de Bèlgica, des de la declaració d’independència del Congo fins a Marxa Blanca de l’octubre de 1996. De l’altra, l’espectacle considera els límits d’allò que els nens saben, senten i se’ls permet fer. Què significa observar-los en aquestes escenes? Què en fem de les nostres pròpies pors, esperances i tabús?


Crítica: Five easy pieces

28/05/2017

Five Not So Easy Pieces

per Cèlia Ventura

Five Easy Pieces Teatre Lliure, 15 d'abril de 2017

La millor part d’anar al teatre sense haver investigat abans sobre l’obra o sobre la companyia, és que hi vas amb la ment més oberta, disposada a sorprendre’t i viure una experiència sense cap expectativa. Bé, d’expectatives n’hi havia, ja que qui havia pogut veure-la en tenia la boca plena dient-ne meravelles, però al Lliure de Gràcia només estava programat durant un cap de setmana. I amb aquesta ment oberta i la reputació que el precedia, vam viure una experiència, com a mínim, colpidora.

Abans de res cal destacar l’idioma de l’obra: el neerlandès. Els actors aconsegueixen utilitzar paraules claus en anglès o trobar maneres de comunicar-se perquè en cap moment el fet d’haver de llegir sobretítols, en català i anglès, siguin impediment per a gaudir l’espectacle.

Five Easy Pieces és una peça arriscada. En ella set nens i un adult interpreten 5 escenes simulant la creació d’un documental sobre la història de Marc Dutroux, l’assassí en sèrie de nens que va colpejar Brussel·les durant els anys 90. Per començar, trobem l’element de la càmera i les imatges projectades en directe a escena, recurs cada cop més utilitzat però que no totes les propostes aconsegueixen integrar de manera eficaç i adequada. En aquest cas sí que ho fa i aporta un nivell de detall preciós. Quasi en tot moment eren els nens els encarregats de gravar, així com també feien de tècnics de so, maquilladors i, el més important, d’actors.

Els nens actors ens mostren des de la seva innocència una realitat viscuda al seu país que posa els pèls de punta. “A mi m’hagués agradat canviar alguna cosa de la història, però no es pot, per què va passar de veritat” respon una de les joves actrius quan, per finalitzar, l’adult que juga la part de professor responsable i exerceix com a conductor de l’obra, els pregunta si volen dir alguna cosa abans de marxar.

Però només fan d’actors quan interpreten els pares dels nens morts, l’assassí mateix o els nens afectats? Quan un d’ells es presenta, utilitzant el seu nom real, o un altre es posa a jugar amb els peus quan el focus de llum no fa que sigui el centre de les mirades, aleshores també actua? Five Easy Pieces juga a intentar entendre el concepte d’interpretar, d’actuar i estudia el límit del teatre, el de la realitat i la innocència. Els nens juguen a fer teatre d’adults. La imatge d’un nen interpretant el pare d’una de les víctimes, un personatge abatut ja amb el cor esmicolat, causa un gran impacte a l’espectador, però encara descol·loca més veure com, de sobte, l’actor deixa sortir la seva ànima infantil i confessa a càmera que li està costant plorar i treu la barra de menta per apropar-se-la als ulls i crear l’efecte de picor desitjat per a que la llàgrima surti. Ens ensenyen la trampa del teatre, ens recorden que tot forma part d’un joc.

La mort i la violència són dos temes ben vigents, tant a la televisió, com a les xarxes socials, com a les escoles, com dins de les nostres pròpies cases. No parlem només de violència física, parlem de molts tipus de violència, però la que ens mostren aquest grup de nens entre 7 i 11 anys, és una de les més crues i extremes: violació i assassinat. Fins a quin punt és apropiat que persones d’aquesta edat parlin i representin escenes d’aquesta naturalesa a dalt d’un escenari? Potser el teatre no s’hagi de preocupar pel que és apropiat. El teatre és el mirall del món, i del que es preocupa és de reflectir la realitat, de mostrar-nos a nosaltres mateixos. I, de la mateixa manera que la vida no és apropiada, el teatre no té la obligació de ser-ho.

D’altra banda, és molt interessant parlar amb infants sobre temes que es consideren “adults”. Els considerem fràgils, delicats i creiem que els hem de protegir, però és un error creure que la protecció passa per ignorar el problema. Al contrari, parlar-ne, expressar els dubtes, preocupacions, punts de vista, ajuda a que les persones que formen el futur de la nostra societat se sentin fortes, al tenir informació, i valorades, al ser escoltades.

Mantenim certes parts de la natura humana sota la manta, on van creixent fins que ja és massa tard, ens les trobem de cop a la cara, i llavors és quan fan mal. Si féssim visibles aquestes parts, les tractéssim de manera natural, potser no creixerien tant, i no farien mal un cop ens les trobéssim. És això el que aquesta obra ens suggereix; ens fa pensar en els límits tant de la vida, com del teatre, en els tabús de la societat i en la innocència de la mirada dels infants, a través de la qual podem construir una societat més sana.  

Sílvia Mercè i Sonet i Cèlia Ventura i Gabarró