El temps que estiguem junts

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras , Andrea Ros, Joan Solé, Júlia Truyol, Abril Mondragón
Traducció:
Marc Artigau
Ajudantia de direcció:
Helena Escuté
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
La Compagnies des Hommes, Kompanyia Lliure
Direcció:
Didier Ruiz
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Paloma Parra
So:
Joan Solé
Dramatúrgia:
Martina Cabanas Collell
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions aquí. (S'activa del 2 al 4 d'abril a les 20h i el 6 d'abril a les 18h)

La temporada passada, Pablo Messiez va impartir un taller a La Kompanyia Lliure. De l'experiència, reelaborada i escrita, en sorgeix aquest espectacle. Emocions, espai i temps compartit. Teatre.

Júlia Truyol, premi a actriu de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Quim Àvila, premi a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Premi de la Crítica Jove

Crítica: El temps que estiguem junts

07/03/2018

“For me, for me, for me, formidable”

per Cèlia Ventura

El temps que estiguem junts Teatre Lliure 1 de març de 2018

La Kompanyia Lliure de la mà de Pablo Messiez ens porta una creació pròpia titulada el temps que estiguem junts. Damunt de l’escenari hi veurem dues històries paral·leles, simultànies i que tot i tenir personatges i fils totalment diferents tenen més en comú del que pot semblar a simple vista.

Per una banda tenim una parella, enamoradíssima al principi però que poc a poc el pas del temps (o l’aire del nou pis que acaben de llogar) els anirà pagant factura. Per altra banda tenim els Inconsolables, un grup de persones ben diferents, però totes elles marcades pel dolor. Un patiment diferent per cada un i molt personal però, majoritàriament, causat per la tristesa de la fi del temps que han estat junts amb algú estimat. Es pot entendre com dues dimensions que quasi s’arriben a tocar, com un passat i un present amb moments atemporals o, senzillament, com dues maneres d’entendre el temps que passen junts, d’entendre a entendre’ns. Hi haurà moments que no sabrem molt bé el que està passant, històries que no s’acabaran d’explicar, fragments marcats per la desesperació absoluta o per una tristesa tan extrema que fregarà l’humor, cançons exprimides i explotades... hi haurà una mica de tot, una mica de tot que definitivament no ens deixaran indiferents.

A part de dues maneres diferents d’explicar la convivència, les dues històries tenen un altre punt en comú molt més clar, aquest més físic. Ambdues passen al mateix espai, en el mateix pis. Aquí cal fer un reconeixement especial a l’escenògrafa Eliza Sanz que ha encabit a l’Espai Lliure de Monjuïc un pis fent una mica l’efecte l’Iglú d’en Pingu (la idea d’un lloc conegut per no ser massa gran però que un cop dins no entenem com se n’ha pogut treure tan espai).

En aquesta proposta tan interessant és imprescindible un repartiment que estigui a l’alçada. Els actors s’hi deixen la pell i traspuen pur talent damunt l’escenari, ells no ens marcaran límits igual que no ens diran respostes a les preguntes que ens ressonen al cap tot veient aquesta obra, al contrari, ens plantaran encara més dubtes a la nostra ment.

Cèlia Ventura @soctastaolletes