Jane Eyre: una autobiografia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié, Magda Puig
Direcció:
Carme Portaceli, Judith Pujol
Dramatúrgia:
Carme Portaceli
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vestuari:
Antonio Belart
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Ajudantia de direcció:
Judith Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Autoria:
Charlotte Brönte
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.

Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.

Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Carme Portaceli


Finalista a dramatúrgia (Anna M. Ricart) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a disseny de video (Eugenio Szwarcer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a composició musical (Clara Peya) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: Jane Eyre: una autobiografia

20/03/2017

Fría y plana

per Novaveu
Jane Eyre. Teatre Lliure de Gràcia.  10 de març de 2017. Jane Eyre

Después de Només són dones (Solo son mujeres) y Esplendor, Carme Portaceli vuelve a tratar el universo de la lucha femenina adaptando al teatro la novela más popular de Charlotte Brontë. Esta vez, estamos ante la historia de una mujer del siglo XIX que desafía la sociedad patriarcal establecida. Con un fuerte carácter y una sinceridad directa y sin filtros, Jane Eyre defiende sus principios y su libertad por encima de todos los obstáculos y dificultades que acarrea.

La adaptación cuenta la vida de esta luchadora desde su niñez hasta su madureu y peca de tener un claro posicionamiento en favor de ella. El montaje propicia que desde el primer momento nos pongamos a favor de la protagonista por su valentía y su pobre y marginada condición y que automáticamente sintamos una animadversión hacia sus enemigos.

Ariadna Gil ofrece una interpretación un tanto sobrepasada, de excesivo y constante nerviosismo. A su lado, Abel Folk se encuentra cómodo en el perfecto, educado e inteligente caballero Rochester. El resto de actores interpretan cada uno diversos personajes secundarios a los que Portaceli dota de características bastante pobres, sobretodo en la niñez y adolescencia de Jane. Desde las mujeres ricas, caprichosas y consentidas (la niña que vive con Rochester, la pretendiente del mismo y su madre) hasta las más cascarrabias (la tía política de Jane), lo cierto es que falta profundidad.

El personaje más interesante es sin duda Berta/Antoniette, esta Juana La Loca a la que Portaceli dota de una voz que no tiene en la novela original. Encarnada con pasión y energía por Gabriela Flores, el papel desestabiliza a Rochester dándole las sombras que necesita, haciéndole así menos héroe y más humano.

La escenografía, sin estridencias, es de un blanco aséptico y de una atemporalidad eficiente. Las proyecciones audiovisuales ilustran los distintos escenarios naturales sin lograr una excesiva belleza o impresión. El montaje cuenta con música en directo creada e interpretada por Clara Peya al piano–quien se alterna con Laia Vallés– y Alba Haro al violonchelo. Y no solo música, también muchos efectos sonoros vienen de sus instrumentos con un notable resultado pese a que en algún momento se abuse del recurso.

En conjunto, la Jane Eyre de Portaceli es una propuesta sobria, con ritmo rápido, movimientos con una pizca de coreografía y tensión ligeramente mantenida, pero a la que le falta humanidad. Un montaje frío de una historia bastante simple que, en la opinión de esta humilde servidora, no logra llegar al alma.

Alba Cuenca

Puedes leer la fuente original de la crítica aquí.

L'enllaç a Youtube no està disponible.