En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.
La partida d'escacs Teatre Municipal de Girona, 7 de Novembre de 2019
Fotografia: Teatre Romea
El joc dels escacs es conforma com un element quadrat de peces blanques i negres que s’enfronten entre si a partir d’unes estrictes regles de joc . És una meravella que ha creat la ment de l’ésser humà. Aquest joc mental, el joc d’escacs i la seva gran concentració, és la premissa de la qual parteix la novel·la Partida d’escacs de Stefan Zweig. Zweig és un autor que indaga en les profunditats de l’ànima humana. Si a Carta d’una desconeguda portava fins a l’extrem l’amor platònic i secret, en aquesta obra, l’autor explora fins on és capaç l’ésser humà per fugir de la seva pròpia realitat.
L’obra dirigida i reinterpretada per Ivan Morales és complexa al donar veu a diversos personatges amb un sol actor. La suma de l’esforç de l’actor i l’atmosfera creada per la coreografia i l’escenografia ajuden a diferenciar cada personatge.
La peça teatral és la clara suma del davant i el darrere del teatre. Malgrat sumar-hi més components, com una “coreografia camuflada”, en la meva opinió, sembla que Ivan Morales es connecta millor amb peces teatrals fresques de més petit format com Sé de un lugar pel dinamisme, l’atmosfera i la curta distància espectador-intèrpret que amb la reinterpretació de clàssics a gran format.
Per una banda, a simple vista, Jordi Bosch fa un exercici interpretatiu on investiga cadascun dels seus personatges i el seu grau de bogeria. L’obra és un monòleg on ell fa diversos personatges en el marc cronològic de la Segona Guerra Mundial. L’audiència aconsegueix unir-se a l’obra a partir del relat desesperant del Senyor B, un trist i silenciat competidor d’escacs. Aquest personatge és l’eix interessant de l'obra perquè demostra la desesperació de l’ànima per fugir de la realitat a partir del noble joc dels escacs. El seu arc evolutiu complex s’inicia com a un tranquil advocat vienès. Seguidament, passa per convertir-se en un desesperat presoner de la Gestapo que escapa de la realitat amb els escacs. I, finalment, arriba a ser un addicte i obsessiu dels escacs que fuig de la Guerra i de la seva pròpia addició. Tot i això, a l'inici costa agafar-hi el fil amb la intervenció del personatge del narrador amb massa teatralitat.
Per l’altra banda, l’obra és el conjunt d’altres factors. L’escenografia senzilla, de Marc Salicrú, està formada per dues cadires, un tauler d’escacs i dues làmpades i aconsegueix mostrar diversos espais amb tan sols l’ús de la llum. Al mateix temps, no és tan sols un monòleg sinó quasi bé una coreografia contínua , creada per David Climent. A vegades, aquesta coreografia ajuda a distingir personatges però, al mateix temps, l’allunya del espectador i de la realitat. Una coreografia és la comunicació del cos humà per transmetre una intenció (sensualitat, afecció quan són dos personatges, etc.) però, en aquest cas, la coreografia i els moviments queden postissos.
En conclusió, el clàssic contemporani La partida d’escacs d'Stefan Zweig fa un exercici de descobriment de l’ànima humana en situacions d’extrem perill a partir del retrat d’un personatge, el senyor B. La reinterpretació de l’obra aconsegueix, a vegades de manera forçada, dinamisme i connectar amb el públic.
