Estat d'emergència
Teatre Municipal Jardí de Figueres, 13 de desembre de 2020
El passat diumenge 13 de desembre, vam poder veure l’espectacle ‘Estat d’emergència’, títol de la primera Producció Nacional de Circ, al Teatre Municipal Jardí de Figueres. Un inici de gira que malgrat tots els imprevistos i totes les restriccions, des de l’estrena al Grec aquest juliol, ara sembla que podrà tirar endavant.
Però per sort, o per desgràcia, no els ve de nou a l’equip d’artistes que ha agrupat el director Joan Ramon Graell. Totes les persones participants en la creació d’Estat d’emergència van començar reunint-se davant de la pantalla. I així ho apliquen a l’escenari: una barreja de veus i cossos presents, amb d’altres que hi són en la distància.
Resulten curioses les converses gravades amb les àvies dels i les artistes durant el confinament ja que d’alguna manera hi ha dues dinàmiques en les converses: un punt de vista que és més estàtic, que pregunta i que opina, però que en certa manera és més reflexiu. I una altra veu que qüestiona, que comparteix i que busca solucions. I des d’aquest diàleg de la presència sonora és curiosa també la invocació de la figura física de les àvies a través de les seves veus. En l’imaginari apareixen, doncs, dos tipus de cossos: el dels i les artistes a l’escena, entrenats i preparats física i mentalment per assumir el risc; i el de les àvies a casa seva, entre la fragilitat i la resistència. Dues generacions que comparteixen físicament el gens, però estils de vida completament diferents. I una crida. Sí, una crida, perquè també hi ha la voluntat d’apropar-se a les veus dels nostres predecessors, ja siguin pares, àvies... i escoltar en la seva calma, allò que trobem autèntic i valuós, com saber cuinar “ànec amb salsafins”, recepta que demana en Raimon.
És ara, quan l’emergència arriba, quan volem recuperar els espais més propers, més conscients i alhora salvatges (o menys domesticats). És en moments de crisi quan podem integrar i equilibrar d’on venim i cap a on volem anar, com a individus i també en col·lectiu. Cercar allò que ens fa ser nosaltres mateixes, ja sigui una manera de moure’ns per l’escenari a tota velocitat amb patins o pujar al màstil carregats amb dues cordes i amb formes de relacionar-nos que ja no ens funcionen.
La PNC connecta d’una manera molt humana amb els moments de desesper i amb la vitalitat i les ganes de continuar creixent. Tot allò que podem fer com a éssers humans, totes les proeses físiques que els i les artistes de circ fan palès davant dels ulls atònits i incrèduls dels espectadors, es converteix en alegria i esperança. Sense adonar-nos, el ritme de l’espectacle convida a veure l’esforç, el joc i la perseverança que s’amaga darrere del tot és possible.
Azucena Moya
